1. L’obtenció d’òrgans de donants difunts només es pot fer si la persona morta no ha deixat constància expressa de la seva oposició al fet que després de la mort s’efectuï l’obtenció d’òrgans. Aquesta oposició expressa pot referir-se a tot tipus d’òrgans o només a algun.
2. L’oposició a la que es refereix l’apartat anterior es pot expressar per qualsevol via, especialment mitjançant la inscripció al Registre Nacional de Voluntats anticipades. Aquesta oposició es pot revocar en qualsevol moment.
3. Si durant el procés assistencial la persona s’hagués manifestat en termes que permetessin concloure sense dubtes que revoca la seva oposició a la donació, i n’hagués quedat constància fefaent en la història clínica o document equivalent, preval aquesta darrera voluntat de la persona.
4. En el cas de menors o persones incapacitades l’oposició l’han de fer constar les persones que en vida n’hagin exercit la representació legal.
5. Per poder comprovar el que estableix el punt 1 d’aquest article els metges han de dur a terme les investigacions oportunes per conèixer la voluntat del difunt i especialment consultar el document de voluntats anticipades en els termes previstos en la normativa.
6. En cas que hi hagi familiars presents i que el mort no hagi deixat constància de la seva oposició a la donació, es facilita a la família informació sobre la necessitat, la naturalesa i les circumstàncies de l’obtenció, la restauració, la conservació o les pràctiques de sanitat mortuòria, i es demana el seu consentiment per a la donació.
7. L’obtenció d’òrgans de donants difunts només es pot dur a terme si s’ha efectuat el diagnòstic i la certificació prèvia de la mort seguint els principis ètics, els avenços científics i la bona pràctica mèdica.
8. La mort de l’individu es pot certificar després de la confirmació del cessament irreversible de les funcions respiratòria i circulatòria o del cessament irreversible de les funcions encefàliques. S’estableix per reglament el protocol específic de diagnòstic i certificació de mort.
Cal registrar com a hora de la mort del pacient l’hora en què es completa el diagnòstic de mort.
9. Els professionals que diagnostiquin i certifiquin la mort han de ser metges diferents dels que hagin d’intervenir en l’extracció o el trasplantament, i no han d’estar subjectes a les instruccions d’aquests darrers.
En els casos de mort encefàlica el diagnòstic i la certificació de la mort l’han de dur a terme tres metges diferents, entre els quals un neuròleg i el cap de servei de la unitat on es trobi ingressat el pacient. En els casos de mort circulatòria i respiratòria el diagnòstic i la certificació de la mort els pot fer un únic metge.
10. En els casos de mort accidental, així com quan hi hagi una investigació judicial, per poder obtenir òrgans es requereix autorització judicial d’acord amb el procediment que s’estableixi a aquest efecte. L’autoritat judicial únicament pot denegar l’extracció de l’òrgan quan aquest fet pugui afectar les diligències i investigacions penals.
11. El responsable de la coordinació hospitalària de trasplantaments ha d’emetre un document en què es deixi constància expressa que s’han seguit tots els procediments per: comprovar la voluntat del mort, informar els familiars, i certificar la mort, els noms i la qualificació dels metges que han certificat la mort i que no formen part de l’equip de trasplantament, i que el centre on s’ha fet l’obtenció està autoritzat.
12. Un cop efectuada l’obtenció d’òrgans els metges han de restaurar el cos del donant en les millors condicions possibles i permetre l’accés o la visita dels familiars i cercles propers si així se sol·licita.