1. Els sistemes de videovigilància de la via pública o d’espais públics s’han d’instal·lar de forma que no captin imatges de l’interior dels edificis destinats a habitatge, ni de les seves entrades, excepte si es compta amb el consentiment del propietari o l’arrendatari, o amb l’autorització judicial oportuna. Tampoc es poden utilitzar amb la finalitat d’observar la intimitat de les persones o de captar les converses que tinguin privadament als espais públics susceptibles de gravació, llevat que es compti amb el consentiment d’aquestes persones o amb l’autorització judicial oportuna en els casos que preveu la normativa aplicable. Les imatges i els sons obtinguts accidentalment en aquests supòsits han de ser destruïts de manera immediata per l’entitat o la persona que sigui responsable de custodiar-los.
2. En qualsevol espai sotmès a la videovigilància, les persones susceptibles de ser captades pel sistema corresponent han de ser advertides, almenys mitjançant un anunci clar i suficientment visible, de l’existència del sistema de videovigilància, sense haver-ne d’especificar, però, l’emplaçament específic, i de l’autoritat o la persona que n’és responsable i davant de la qual es poden exercir, quan sigui el cas, els drets d’accés i cancel·lació dels enregistraments en què raonablement les persones susceptibles de ser captades considerin que figuren, de conformitat amb el que estableix la Llei qualificada de protecció de dades personals.
3. No obstant el que estableix l’apartat anterior, l’exercici dels drets que s’hi reconeixen pot ser denegat en funció dels perills que puguin derivar-se per a la consecució d’alguna de les finalitats previstes a l’article 20 o en els supòsits previstos a la Llei qualificada de protecció de dades personals.
4. La utilització de sistemes de videovigilància s’ha de realitzar de conformitat amb el principi de proporcionalitat, en la doble vessant d’idoneïtat i d’intervenció mínima. La idoneïtat determina que únicament poden emprar-se aquests sistemes quan resulti adequat per assolir alguna de les finalitats previstes a l’article 20. La intervenció mínima exigeix la ponderació, en cada cas, entre la finalitat perseguida i la possible afectació dels drets a la intimitat, a l’honor i a la pròpia imatge.
5. L’ús de dispositius mòbils de videovigilància per part del Cos de Policia, els membres del Cos Penitenciari i dels agents de circulació comunals resta sotmès igualment a l’autorització prèvia del ministeri competent en matèria d’interior i a les condicions d’ús establertes en aquest article, excepte pel que fa a l’obligació que estableix l’apartat 2 anterior. Els sistemes de videovigilància instal·lats a les dependències policials o penitenciàries no estan subjectes a l’autorització prèvia del ministre competent en matèria d’interior i no han de constar al Registre de videovigilància, sense perjudici de l’obligació d’advertir les persones susceptibles de ser captades de l’existència del sistema d’acord amb el que preveu l’apartat 2 d’aquest article.
6. La captació, la reproducció i el tractament d’imatges i sons realitzats en els termes previstos en aquesta Llei no es consideren intromissions il·legítimes en els drets a la intimitat, a l’honor i a la pròpia imatge.