Codi de Procediment Penal d'Andorra

La facultat d’administrar justícia en matèria criminal, jutjant i fent executar el que hagi estat jutjat, correspon exclusivament al Tribunal Superior de Justícia d’Andorra, al Tribunal de Corts, als seus magistrats i als batlles, sense perjudici de la competència que correspongui a altres òrgans internacionals en virtut dels tractats corresponents establerts d’acord amb el que disposa l’article 65 de la Constitució.

Els tribunals penals són competents per resoldre les qüestions civils i administratives prejudicials suscitades per raó dels fets delictius quan apareguin íntimament lligades al fet punible de manera que sigui impossible la seva separació. El tribunal resol sempre aplicant les normes civils o administratives a les qüestions prejudicials. Malgrat el que disposa el paràgraf anterior, si la qüestió prejudicial és determinant de la culpabilitat o de la innocència, o per constatar l’existència del delicte, el Tribunal Penal o, si escau, el batlle instructor, ha de suspendre el procediment fins que la jurisdicció competent resolgui la qüestió, si ja s’ha interposat. Si no s’ha interposat, el tribunal o el batlle instructor, segons escaigui, atorga a les parts el termini d’un mes per fer-ho davant la jurisdicció competent. Transcorregut aquest termini, que no es pot atorgar més d’una vegada en el marc del mateix procediment, i sense que cap de les parts acrediti haver-ho fet, s’aixeca la suspensió i continua el procediment, i el Tribunal Penal resol sobre la mateixa qüestió.

El Ministeri Fiscal té la funció de promoure l’acció de la justícia, vetllar pel manteniment de l’ordre jurídic i demanar davant la jurisdicció penal l’aplicació de la llei, per a la salvaguarda i la satisfacció dels interessos de la societat. A tal fi, aquest exerceix els mitjans i les accions que les lleis estableixen, formula l’acusació o exerceix l’acció civil, o bé s’hi oposa segons el que correspongui legalment; pot intervenir directament en el procés penal per tal de sol·licitar les diligències més adequades per a l’esbrinament del delicte i de la persona que pugui ser-ne responsable, i vetlla pel compliment estricte de les sentències recaigudes en les causes en les quals hagi estat part. Quan el Ministeri Fiscal tingui coneixement d’un fet que pot ser constitutiu de delicte o contravenció penal, exerceix l’acció penal, sense perjudici de les facultats dels batlles per actuar d’ofici.

En els delictes als quals es refereix l’article 16, el Ministeri Fiscal, una vegada formulada la denúncia o la querella, segons escaigui, per la persona ofesa o el seu representant legal, actua de conformitat amb el que estableix l’article 5.

L’abstenció i la recusació dels batlles, magistrats i membres del Ministeri Fiscal en els processos penals es regeixen per les normes de la Llei qualificada de la Justícia.

Sense contingut

Sense contingut

En la seva actuació davant els tribunals penals, els advocats tenen els drets i els deures que estableixen la Llei de l’exercici de la professió d’advocat i del Col·legi Oficial d’Advocats d’Andorra.

Els advocats a qui correspongui la defensa d’ofici no poden excusar-se’n sense motiu personal i just degudament apreciat pel degà del Col·legi d’Advocats.

L’acció penal per delicte o contravenció penal és pública. El Ministeri Fiscal l’exerceix en tots els casos en els quals la llei no requereix la instància de la part agreujada o ofesa. No són part en el procediment els denunciants o els perjudicats que no s’hagin constituït formalment en acusació particular o privada, o en actor civil. L’exercici de l’acció penal pels perjudicats o els ofesos per la infracció perseguible d’ofici o perseguible prèvia denúncia, comporta obligatòriament la presentació de la querella corresponent, en la forma prevista a l’article 39, la constitució en acusació particular, la designació d’advocat i de domicili al Principat i, posteriorment, la petició de pena concreta contra l’autor i els altres partícips de la infracció en el moment de la qualificació jurídica de la causa. La constitució en acusació particular pot produir-se en qualsevol moment de la instrucció de la causa fins que no s’hagi dictat aute de conclusió del sumari. Les associacions i les corporacions legalment constituïdes poden exercir les accions penals i civils per a la defensa dels interessos col·lectius que representen. Aquestes persones jurídiques actuen per mitjà del seu representant legal.

Qualsevol ciutadà andorrà amb plenitud de drets civils i sense antecedents penals que vulgui exercir l’acció popular pot constituir-se en acusació particular mitjançant la presentació de la querella corresponent, en aquells sumaris seguits per delictes perseguibles d’ofici.

Admesa la denúncia o la querella, el batlle inicia immediatament la instrucció del sumari, i en dóna coneixement al Ministeri Fiscal; procedeix de la mateixa manera quan ha d’actuar d’ofici.

L’acció civil pot ser exercida per tota persona que hagi sofert danys i perjudicis causats pel delicte o la contravenció penal. Pot intentar-se conjuntament amb la penal o, separadament, en judici civil. En aquest darrer cas no es pot exercir l’acció civil fins que hagi estat resolta l’acció penal per sentència ferma o es dicti aute de sobreseïment definitiu o provisional. La constitució en actor civil pot produir-se en qualsevol moment del procediment fins al darrer dia del termini concedit al Ministeri Fiscal per presentar l’escrit de qualificació jurídica. Tota persona que exerceixi l’acció civil ha de manifestar-ho, i designar advocat i domicili al Principat on se li puguin fer les notificacions degudes. En la primera declaració s’assabenta el perjudicat del contingut d’aquest article. El Ministeri Fiscal ha d’exercir també l’acció civil juntament amb la penal sempre que el perjudicat no s’hagi constituït en actor civil o hagi fet reserva de la seva reclamació civil, n’hagi desistit o hi hagi renunciat expressament.

En qualsevol estat del judici, la part perjudicada pot desistir de la seva reclamació civil, tot i que queda responsable de les costes causades.

La reserva, el desistiment o la renúncia de l’acció civil no impedeix ni suspèn l’exercici de l’acció penal.

L’acció penal s’extingeix per l’amnistia, la prescripció i la mort de l’inculpat, però subsisteix la civil contra l’infractor o els seus hereus i drethavents, que solament pot exercir-se davant la jurisdicció civil. L’indult no comporta l’extinció de l’acció penal, però s’ha de tenir en compte en el moment de l’execució de la pena. Llevat que el decret d’indult prescrigui el contrari, quan a un fet delictiu li sigui aplicable més d’un indult, s’apliquen tots de forma acumulada.

Els funcionaris de policia, quan tinguin coneixement que s’ha comès algun fet punible, han de notificar-ho al Ministeri Fiscal i procedir a la investigació immediata, practicant totes les diligències necessàries.

Els agents del Servei de Policia, quan detinguin una persona en virtut del que disposa l’article anterior, han de posar-la en llibertat o lliurar-la al batlle que correspongui dins el termini de 48 hores. Quan la detenció obeeixi a una ordre judicial, el Servei de Policia ha d’avisar immediatament el batlle o el tribunal que ha ordenat la detenció, el qual controla la seva oportunitat i durada, i no pot deixar sense efecte la detenció sense ordre prèvia del batlle o el tribunal competent. En els altres supòsits previstos en el primer apartat de l’article anterior, el Servei de Policia ha d’avisar immediatament el Ministeri Fiscal, el qual controla l’oportunitat i la durada de la detenció, i no pot deixar-la sense efecte sense ordre prèvia del Ministeri Fiscal.

El Batlle a qui es faci lliurament d’una persona detinguda ha de dictar aute de processament per ordenar la presó provisional o deixar la detenció sense efecte dins les 24 hores a partir del moment en què la persona detinguda li ha estat lliurada, després d’audiència prèvia del Ministeri Fiscal i de l’advocat, que li han d’exposar els motius en favor o en contra de la presó o la llibertat provisional. Excepcionalment, en supòsits d’homicidi, assassinat, tortura, esclavatge, agressió o abús sexual, tràfic de drogues, segrest, tràfic d’infants, tràfic il·legal d’armes, proxenetisme, terrorisme, finançament del terrorisme, blanqueig de diners o valors, associació per atemptar contra el Principat o contra l’ordre constitucional i delictes contra la comunitat internacional, el batlle pot prorrogar, mitjançant aute motivat, el termini esmentat al paràgraf anterior fins a 72 hores. Durant aquest termini prorrogat, la persona detinguda és ingressada a les dependències del Centre Penitenciari, en una unitat separada.

La persona contra la qual no existeix cap indici que deixi suposar que ha comès o hagi intentat cometre una infracció penal només ha de romandre a les dependències policials o judicials el temps necessari per declarar en qualitat de testimoni. Si de la declaració en resulten indicis de participació delictiva del testimoni en el delicte investigat o en un altre, s’ha d’aturar immediatament la declaració i procedir de la forma prevista a l’article 24 i següents del present Codi.

Acabada l’enquesta preliminar, la totalitat de les diligències practicades han de ser trameses immediatament al batlle instructor. La tramesa de l’expedient i dels objectes personals de l’interessat no pot superar els terminis establerts a l’article 28 quan afectin una persona detinguda o s’hagi procedit a la retenció del seu permís de conducció, d’armes o una altra documentació personal.

La intervenció del Servei de Policia en la prevenció del sumari cessa en el moment en què el batlle a qui correspon la instrucció es fa càrrec de les diligències. Això no obstant, el Servei de Policia pot continuar com a auxiliar.

Els agents del Servei de Policia, en cas d’accident de circulació, han de procedir a la pràctica de les diligències següents:

En cas de mort, els agents del Servei de Policia han de fer transportar el cadàver, després d’haver assenyalat la posició al lloc de l’accident, i han de fer-ne fotografies, si això és possible.

Efectuades totes les diligències, els agents han de remetre al batlle, sense dilació, llur atestat i els objectes retinguts.

En cas de conducció sota l’efecte de drogues, de substàncies d’efectes anàlegs o de begudes alcohòliques o amb un grau d’alcoholèmia superior al permès, o en cas de conducció temerària, els agents de Policia han de retenir el permís de conduir de la persona infractora i l’han de remetre al batlle, sense dilació, conjuntament amb l’atestat. El batlle ha de ratificar o revocar la retenció del permís de conduir en el termini màxim de tres dies.

Tota persona que presenciï la comissió d’un delicte perseguible d’ofici o en tingui coneixement està obligada a denunciar-ho, per escrit o verbalment, davant de l’autoritat judicial o de la policia. L’autoritat judicial, el Ministeri Fiscal i el Servei de Policia han de rebre sempre les denúncies verbals o escrites que s’interposin.

Estan exempts de l’obligació establerta a l’article anterior els sacerdots i els advocats quan coneguin els fets per raó del seu ministeri o la seva professió, i el consort o la persona amb qui l’infractor estigui unit per situació de fet equivalent i altres familiars de l’infractor fins al tercer grau de consanguinitat, afinitat o adopció.

Els metges, els practicants, les infermeres i en general qualsevol facultatiu que, per raó de la seva activitat professional, conegui l’existència de mort, ferida o malaltia suspectes de ser conseqüència d’un fet delictiu, o fins i tot de possibles accidents, han de comunicar-ho immediatament al Servei de Policia o als batlles.

L’acció penal únicament pot exercir-se mitjançant querella, de conformitat amb les normes següents:

Quan amb els elements de fet que constin en l’atestat, en la denúncia o en la querella no se’n pot determinar la natura i les circumstàncies, les persones que hi hagin participat o el procediment oportú, el batlle ha d’instruir diligències prèvies, que han de ser registrades al llibre corresponent, i donar compte de la incoació al Ministeri Fiscal. La instrucció de les diligències prèvies s’ha d’efectuar de manera abreujada, precisa i amb celeritat. El Batlle pot decretar per aute motivat el secret total o parcial de les diligències prèvies incoades, fins a una durada màxima d’un mes en el cas de delictes menors i tres mesos en el cas de delictes majors. L’obtenció de qualsevol prova que pugui afectar la integritat o la intimitat de les persones requereix la prèvia ordre judicial motivada i el compliment de les prescripcions legals que estableix aquest Codi per a la fase d’instrucció.

Quan sigui manifest que els fets són clarament constitutius de delicte o contravenció penal, o que no ho són, no és procedent incoar diligències prèvies. En aquest darrer supòsit s’ha de procedir a arxivar les actuacions com a diligències indeterminades.

És batlle competent durant la instrucció de les causes aquell a qui correspon per torn. A aquest efecte les querelles i les denúncies han de ser repartides pel president del Tribunal de batlles.

Quan un batlle o un tribunal que estigui instruint o jutjant tingui coneixement, per mitjans diferents de la querella i de la denúncia, que s’ha comès un fet delictiu, només és competent en la mesura en què el fet delictiu estigui en connexió. En el cas que no sigui competent, s’ha de designar el batlle instructor que correspon per torn per instruir la causa. Els altres tribunals només han de posar els fets en coneixement del president del Tribunal de batlles si consideren que no tenen connexió amb els que estan jutjant, a l’efecte que es designi el batlle instructor corresponent.

El Batlle ha d’efectuar personalment les diligències necessàries. Pot, això no obstant, fer-se auxiliar pels seus col·laboradors i els agents del Servei de Policia, sempre que no es tracti de l’interrogatori d’un processat, d’un acarament o d’un reconeixement d’identitat.

Les parts que hagin comparegut poden intervenir, a criteri del batlle instructor, si ho sol·liciten, en totes les diligències del procediment sumarial o en les diligències prèvies. També poden tenir coneixement de les actuacions i en poden obtenir còpia a càrrec seu, llevat que s’hagi decretat el secret de les actuacions. Durant la instrucció del sumari, el batlle, d’ofici, a proposta del Ministeri Fiscal o qualsevol de les parts, mitjançant aute motivat, pot decretar-ne el secret de la totalitat o d’una part, fent-ne peça separada en aquest darrer cas, fins a un termini de dos mesos en el cas de delictes menors i fins a un termini de sis mesos, prorrogable per aute motivat per un altre període de sis mesos, i amb l’obligació d’aixecar el secret sumarial almenys un mes abans de la conclusió del sumari.

El batlle ha de practicar totes les diligències necessàries per aclarir i fer constar els fets i les circumstàncies, tan adverses com favorables, que puguin influir en la seva qualificació, a fi d’inquirir la veritat material i real. En particular, ha de practicar aquelles diligències que proposi el fiscal o les parts, si no les considera inútils o perjudicials; en aquest darrer cas ho ha de motivar degudament. El batlle pot ordenar en qualsevol moment la detenció de tota persona a la qual s’imputi la comissió d’un delicte. Quan s’ha de practicar alguna diligència en un país estranger, el batlle lliura comissió rogatòria que es tramita pel conducte que escaigui.

El batlle ha de procedir a totes les constatacions materials encaminades a completar o confirmar les que hagin efectuat els agents del Servei de Policia. Es trasllada, si ho creu convenient, al lloc, per tal d’examinar el seu estat, constatar el cos del delicte i recercar les traces materials, els indicis i les peces de convicció.

S’ha de practicar el reconeixement de la persona contra la qual es dirigeixin els càrrecs, posant-la juntament amb altres de característiques exteriors semblants, a la vista d’aquell o aquells que hagin de verificar-ho.

Quan siguin diversos els qui han de reconèixer una persona, la diligència expressada a l’article anterior es practica separadament amb cada un dels examinadors, sense que puguin comunicar-se entre ells fins a l’acabament del reconeixement.

En el primer interrogatori de l’inculpat, el batlle ha de preguntar si ja ha estat condemnat anteriorment, per quina jurisdicció, en quina data, a quina pena i per quin motiu. La mateixa informació ha ser demanada al Registre d’Antecedents Penals.

El batlle ha de procurar unir al sumari una enquesta de la personalitat dels inculpats, i també la informació referent a la seva situació material o social, especialment quan es tracti d’encausats menors d’edat, reincidents o quan se sospiti que presenten un caràcter asocial.

El batlle, d’ofici o a instància de part, pot completar l’enquesta de la personalitat mitjançant un examen mèdic i psiquiàtric. Especialment, pot ordenar aquest examen quan la naturalesa de les infraccions, les circumstàncies en què han estat comeses o bé el capteniment de l’inculpat, fan sospitar que aquest presenta un caràcter anormal.

En matèria psiquiàtrica, el batlle, per regla general, cal que demani al pèrit que dictamini sobre:

Abans de la primera declaració de l’encausat, el batlle l’ha d’informar davant d’advocat dels drets que té; a més, l’encausat ha de signar conforme li ho han notificat i ha de mencionar o ratificar la designació d’advocat. Si l’encausat no n’ha designat, actua sempre l’advocat de guàrdia. Seguidament l’advocat de l’encausat, ja sigui el lletrat de guàrdia o aquell que hagi designat, pot entrevistar-se amb l’encausat i, simultàniament, tenir accés a les actuacions practicades, llevat que se’n decreti el secret sumarial, de totes o d’una part. Posteriorment, es pren declaració a l’encausat.

En la primera declaració, el batlle ha de començar per assegurar-se de la identitat de l’encausat, interrogant-lo sobre els seus noms, cognoms, renom, edat, lloc i data de naixement, domicili, professió, mitjans de subsistència, nacionalitat, estat civil i situació familiar. Després ha d’informar-lo dels fets que se li imputen, llegint la declaració prestada davant la policia, si n’ha fet, i finalment rep les seves explicacions si accepta de contestar.

El Batlle ha de fer prestar declaració a la persona encausada tantes vegades com consideri convenient per esbrinar els fets. La convocatòria de la persona encausada s’ha de fer amb una antelació mínima de 72 hores, amb avís previ, en el mateix termini, a l’advocat designat o a l’advocat d’ofici. En cas d’urgència i mitjançant aute motivat, el batlle pot prendre la declaració, un cop efectuada la mateixa convocatòria que preveu el paràgraf anterior, però amb una antelació mínima de fins a 6 hores.

El batlle ha de preguntar a l’encausat particularment on es trobava el dia i l’hora en què es cometé el delicte, en companyia de quines persones i en què s’ocupava; si sap qui són els autors, els còmplices o els encobridors dels fets; si té coneixement dels motius que determinaren la comissió del delicte i de les mesures que es prengueren per portar-lo a terme, i tot allò que, a més, es cregui necessari per esbrinar la veritat dels fets.

Les declaracions s’han de redactar en presència del compareixent, que pot dictar el text, i han de portar la data de la redacció, el nom del batlle, el de l’inculpat i el de l’advocat que l’assisteix, si hi és present, o la menció de la seva absència tot i haver estat avisat. A la fi de la declaració el batlle ha d’interrogar l’inculpat sobre els aspectes que sol·liciti l’advocat.

Les paraules ratllades, esmenades i afegides han de ser esmentades i aprovades abans de les signatures del final de la declaració.

Si l’encausat no entén l’idioma en el qual és interrogat, el batlle ha de demanar un intèrpret, al qual ha de prendre jurament en forma legal, per tal que compleixi fidelment la seva missió. Si l’encausat és sord-mut, se l’ha d’interrogar per escrit o per mitjà d’intèrpret o persona capaç de comunicar-se amb ell. En ambdós casos les despeses que ocasioni la intervenció de l’intèrpret van a càrrec de l’Administració de Justícia, o formen part de les despeses judicials en cas de condemna.

S’ha de llegir la declaració a l’encausat, que pot ratificar-la o bé sol·licitar la modificació o l’aclariment de les expressions que no corresponguin exactament a allò que ha estat declarat o que volia expressar. Se l’ha d’assabentar, igualment, del dret que té de llegir la diligència personalment.

El batlle, l’encausat, el fiscal i l’advocat, si hi són presents, han de signar al final de cada diligència, i el secretari n’ha de donar fe. Si l’encausat es nega a signar s’ha de fer menció d’aquesta circumstància.

La confessió de l’encausat no dispensa de practicar totes les diligències necessàries a fi d’adquirir el convenciment de la veritat de la confessió i de l’existència del delicte.

Si la persona encausada està detinguda, la primera declaració s’ha d’efectuar dins el termini màxim de 24 hores a comptar del moment en què hagi estat posada a disposició del batlle, excepte que concorrin motius que impossibilitin la seva pràctica. Transcorregut aquest termini, indistintament que s’hagi pogut procedir o no a la declaració de la persona encausada, el batlle ha de dictar aute de processament per decretar la llibertat o, si escau, la presó de la persona detinguda, després que, en aquest darrer cas, hagi escoltat les al·legacions del Ministeri Fiscal i de l’advocat designat o de guàrdia.

El batlle pot fer citar tota persona la declaració de la qual estimi útil, i particularment el denunciant. Fins i tot es pot traslladar prop del testimoni si al testimoni li és impossible comparèixer. Si es tracta d’una de les persones definides a l’article 144 s’han d’adoptar les prevencions previstes en aquell article.

Tota persona, nacional o estrangera, té l’obligació de prestar declaració en qualsevol afer criminal, a fi de dir tot el que sàpiga sobre el que li pregunti l’instructor de la causa o el tribunal. S’exceptuen d’aquesta obligació les persones referides a l’article 147.

Si el testimoni es resisteix a comparèixer o es nega a declarar, ha de ser advertit que aquest fet pot ser constitutiu d’infracció penal. En cas de persistència en la seva negativa a declarar o a comparèixer, a més de ser conduït, en aquest darrer supòsit, davant de l’autoritat judicial, el batlle instrueix el sumari que correspongui.

Si el testimoni resideix a l’estranger i a criteri del batlle és necessària la seva declaració, pot prestar declaració davant les autoritats judicials del país de residència, mitjançant comissió rogatòria tramesa pel conducte legal corresponent o per un altre mitjà legalment idoni.

Els testimonis han de declarar separadament i secretament; després de prestar jurament o promesa se’ls ha d’interrogar pel que fa al nom, els cognoms, l’edat, el veïnatge, la professió o l’ofici; si coneixen o no l’encausat; si hi tenen parentiu, amistat o relació de qualsevol mena. El batlle els ha de deixar explicar sense interrupció sobre els fets i pot exigir els aclariments convenients. Si el batlle estima la seva presència necessària, pot convocar l’advocat de la persona inculpada i el Ministeri Fiscal, que poden assistir a la declaració dels testimonis. A la fi de la declaració poden demanar al batlle instructor que faci qualsevol pregunta que els sembli útil. No poden ser interrogades com a testimonis les persones contra les quals hi hagi elements d’inculpació suficients. Si de la declaració testifical es dedueixen indicis de participació delictiva del testimoni en el delicte que s’investiga o en un altre, el batlle ha d’aturar immediatament la declaració i ha de procedir a prendre-li una nova declaració d’acord amb el que disposa l’article 24 i l’article 51 i següents.

El testimoni pot ser conduït i interrogat al lloc on hagin ocorregut els fets, on se li poden mostrar els objectes sobre els quals ha de versar la seva declaració.

Acabada la declaració, es llegeix íntegrament a l’interessat, o la llegeix ell mateix si ha fet ús del dret que li correspon i que se li ha de fer saber, i en aquest moment té l’oportunitat de fer les observacions que estimi necessàries, les quals s’han d’afegir a la mateixa declaració.

Si el testimoni no entén l’idioma en el qual és interrogat o si és sord-mut, s’ha de procedir de conformitat amb el que s’estipula a l’article 61.

Quan els testimonis i els processats entre ells, o aquells amb aquests, discordin sobre algun fet o qualsevol circumstància que tingui interès per al sumari, pot tenir lloc acarament entre els qui estiguin en discòrdia.

El batlle ha de llegir a les persones acarades llurs respectives declaracions, ha de notar les contradiccions que en resultin i ha de rebre, finalment, les explicacions dels interessats, en una diligència que han de signar totes les parts presents.

El batlle pot traslladar-se a tots els llocs per efectuar-hi perquisicions i realitzar el segrest dels objectes i dels documents útils per a l’aclariment de la veritat. Pot, així mateix, ordenar-ho al Servei de Policia mitjançant l’ordre judicial corresponent.

Si la perquisició s’efectua al domicili de l’inculpat, pot practicar-se a qualsevol hora del dia o de la nit, i en presència seva, si s’hi troba. Si s’efectua al domicili de qualsevol altre ciutadà, i excepte que el batlle ho cregui imprescindible, solament pot realitzar-se de les 6 hores a les 21 hores. L’interessat té dret a assistir-hi si es troba al domicili. En cas d’absència de la persona interessada o de l’inculpat, o d’una persona designada per un d’ells, ha de ser-hi present el secretari judicial, que n’ha d’aixecar l’acta corresponent.

De tota perquisició s’ha d’estendre una diligència i aixecar inventari dels objectes segrestats, amb la descripció i les característiques particulars.

El batlle ha d’adoptar les resolucions que cregui adequades a fi de garantir la restitució dels objectes segrestats si no són d’interès per a la causa. Igualment, una vegada identificat i valorat el producte del delicte, ha d’adoptar la resolució que cregui convenient a fi que es retorni al seu propietari per tal d’evitar causar-li més perjudici.

En els casos en els quals per a l’examen d’una persona o d’un objecte es requereixi coneixement científic o artístic, el batlle, d’ofici o a instància de part, ha de nomenar un o dos pèrits si és possible, preferentment titulats, els quals han de prestar jurament o promesa de complir fidelment llur comesa. Els honoraris pericials van a càrrec de la part que hagi proposat la prova, sense perjudici del que sigui decidit per la sentència que dicti el tribunal.

La missió dels experts, que ha de ser precisada pel batlle, ha de quedar limitada a comprovacions materials i tècniques, i no pot comportar cap punt de dret a prejutjar.

El batlle i el fiscal i les altres parts comparegudes, aquestes últimes amb l’autorització prèvia del batlle, poden requerir als pèrits que facin els aclariments necessaris.

Quan les operacions del peritatge estiguin acabades, els experts han de redactar conjuntament un dictamen que ha de comprendre:

Si els pèrits discrepen o tenen reserves per formular sobre les conclusions comunes, cada un d’ells ha d’indicar la seva opinió o les seves reserves, i les ha de fonamentar.

El dictamen i els efectes objecte del peritatge han de ser lliurats al batlle dins el termini que aquest fixi.

El batlle pot, d’ofici o a instància de part, manar un nou peritatge o un peritatge complementari. Igualment, el batlle pot, si ho considera oportú, ordenar la pràctica d’un peritatge contradictori.

Quan es tracti de cops i ferides o altres classes de lesions, el batlle ordena, si escau, un dictamen. Sol·licita als experts o pèrits, principalment, que manifestin o determinin:

El batlle ha d’ordenar al metge forense l’elaboració de l’informe corresponent, en el qual s’ha d’expressar el temps que el perjudicat ha tardat o pot tardar a quedar curat, el temps durant el qual ha estat o es preveu que estarà impedit per al seu treball habitual, i si li ha quedat o li quedarà vici, defecte, deformitat o perjudici estètic rellevant amb especificació de les seqüeles.

En el cas de decés sospitós o violent que no sigui conseqüència d’accident de circulació, el batlle, acompanyat del secretari, s’ha de traslladar al lloc on hi hagi el cadàver, si ho creu oportú. Immediatament el batlle ha d’ordenar el reconeixement mèdic del cadàver i la certificació de la mort. Ha de fer practicar, si ho creu oportú, l’autòpsia del cadàver, per tal d’assegurar-se de les causes i les circumstàncies de la defunció. Si el cadàver ja és enterrat pot, en tot cas, ordenar-ne l’exhumació.

Abans de procedir a l’autòpsia s’ha de descriure amb exactitud el cadàver i verificar la seva identitat mitjançant declaracions de testimonis que hagin conegut en vida el difunt. Si la persona interfecta no és coneguda, s’han d’especificar en la diligència de reconeixement les seves característiques o els seus trets fisonòmics i particulars, la roba i altres efectes que se li trobin per tal que pugui ser reconeguda.

Per regla general, els metges nomenats per al dictamen, tenen l’encàrrec següent: Procedir a l’examen i a l’autòpsia del cadàver amb vista a determinar:

En cas de sospita de mort per emmetzinament, el batlle, a més a més, ha d’ordenar obligatòriament l’extracció de les vísceres i la seva anàlisi. L’informe ha de precisar la categoria i la naturalesa de la cosa ingerida, la quantitat utilitzada i la manera en què s’hagi utilitzat.

En cas de mort provocada per arma de foc, es pot ordenar un peritatge balístic.

En cas de presumpció d’infanticidi, el pèrit ha de determinar si l’infant nasqué amb vida; si visqué fora del si matern; el temps de la mort; si aquesta mort és natural, accidental o criminal; si l’infant ha sofert violències i si li ha estat dispensada la cura deguda. D’altra banda, s’ha de procedir, sempre que sigui possible, a l’examen de la presumpta mare. Si és necessari, el cos de l’infant ha de ser exhumat.

En cas de robatoris, furts o altres infraccions contra el patrimoni, cal constatar, sempre que això sigui possible, l’escalada, l’efracció, l’ús o la tinença d’armes, la utilització de la violència i els mitjans o els instruments utilitzats. Els senyals, els indicis i les empremtes han de ser recollits en el termini més breu possible. A més, cal establir la realitat de la infracció, i també l’existència i el valor dels objectes sostrets.

En cas d’incendi o danys per explosió, s’ha de fer constar:

En els delictes en els quals s’hagi ocasionat un dany o perill no expressat als articles anteriors, a les persones o als béns, s’ha d’esbrinar i fer constar en autes: la gravetat del perill per a la propietat, la vida, la seguretat o la salut de les persones, l’entitat dels danys soferts o que s’hagin volgut causar i la seva avaluació, i els mitjans i els instruments utilitzats.

Quan de les diligències practicades en el sumari en resulti algun indici racional de criminalitat contra una persona determinada, s’ha de dictar aute de processament, que s’ha de notificar immediatament al processat, en una llengua que aquest comprengui, i al seu advocat.

En l’aute de processament o en una altra resolució posterior el batlle pot disposar que el processat presti fiança per assegurar les responsabilitats que puguin declarar-se procedents. En l’aute de processament s’ha de declarar, així mateix, els responsables civils solidaris i subsidiaris de la infracció, que poden exercir el dret a la defensa actuant en el procediment a partir del moment en què se’ls hagi comunicat aquesta declaració de responsabilitat. En el mateix aute, si no s’ha fet abans, es poden adoptar les mesures necessàries per a l’assegurament de les responsabilitats civils.

El batlle, durant la instrucció, i oït el Ministeri Fiscal, pot deixar sense efecte l’aute de processament quan s’hagin desvirtuat els indicis de criminalitat que van justificar el processament.

El batlle pot ordenar la compareixença de les persones contra les quals hi hagi, al seu criteri, sospites raonables de criminalitat, les quals han de ser assistides d’advocat en la forma prevista als articles 24 i 55 del present Codi. Quan la persona contra la qual existeixin sospites raonables de criminalitat hagi fugit o es negui a comparèixer, el batlle pot lliurar una ordre de detenció, que es pot executar en tot el territori del Principat, i de la qual es pot demanar l’execució, fins i tot fora d’aquest territori, de conformitat amb la llei.

El batlle pot decretar, en l’aute de processament o mitjançant aute posterior, raonant els motius d’aquesta mesura excepcional endemés d’aquells que consisteixin en la imputació del delicte al processat, la presó provisional o l’arrest provisional, en qualsevol de les seves tres modalitats, del processat per un delicte:

Contra la resolució del batlle que acorda o denega la presó, l’arrest o la llibertat provisionals, o qualsevol mesura d’assegurament de la responsabilitat civil, pot interposar-se recurs d’apel·lació en la forma prevista a l’article 194 del present Codi. El batlle ha d’advertir el processat i el responsable civil del dret que els atorga el present article.

En les causes seguides per delictes de tràfic de drogues, de segrest, de tràfic il·legal d’armes, de proxenetisme, de terrorisme o de blanqueig de diners o de valors provinents dels dits delictes, així com d’associació per atemptar contra el Principat o l’ordre constitucional, el batlle, mentre duri la tramitació, pot ordenar la incomunicació dels presos durant el temps necessari per aclarir els fets, sense que pugui durar més de vuit dies. En tot cas, la incomunicació s’ha de decretar per resolució motivada.

Fins i tot en el cas d’haver-se alçat la incomunicació, el batlle pot decretar-la novament si en la causa apareixen motius per fer-ho. En tal cas, però, la incomunicació no pot excedir tres dies.

El pres incomunicat no pot comunicar-se amb cap persona ni rebre ni donar objectes de cap mena, si no és pel conducte o per mitjà del batlle instructor.

El termini de presó provisional o d’arrest provisional amb control monitoritzat o sense no pot excedir quatre mesos. No obstant això, el batlle competent pot, mitjançant resolució raonada, prorrogar aquest termini pel mateix temps, transcorregut el qual s’ha d’acordar preceptivament la llibertat provisional si es tracta de delictes menors. En cas de delictes majors, i únicament pel que fa a la situació de presó provisional, les pròrrogues són de quatre mesos i no n’hi pot haver més de dues. En el cas de causes seguides pels delictes d’homicidi, d’assassinat, de tortura, d’esclavatge, d’agressió o abús sexuals, de tràfic de drogues, de segrest, de tràfic d’infants, de tràfic il·legal, d’armes, de proxenetisme, de terrorisme, de finançament del terrorisme, de blanqueig de diners o valors, d’associació per atemptar contra el Principat o contra l’ordre constitucional i pels delictes contra la comunitat internacional hi cap una tercera pròrroga. A petició del Ministeri Fiscal i atesa l’especial gravetat dels delictes perseguits, hi cap una quarta pròrroga de forma excepcional. En tot cas, el termini de presó provisional no pot excedir la meitat de la pena màxima assenyalada al Codi penal pel delicte o pels delictes pels quals s’ha processat, tenint en compte el sistema d’acumulació de penes i el termini d’arrest no pot excedir els vuit mesos. Tramesa la causa al tribunal jutjador, el termini de presó preventiva no pot excedir els sis mesos en cas de delictes menors i els dotze mesos en cas de delictes majors a partir de la notificació de l’aute de conclusió i, en tot cas, s’ha d’acordar preceptivament la llibertat provisional quan el termini de presó provisional arribi a la meitat de la pena màxima assenyalada al Codi penal per al delicte o per als delictes pels quals s’ha processat, tenint en compte el sistema d’acumulació de penes o, a aquella sol·licitada pel Ministeri Fiscal o per l’acusació particular en els escrits de qualificació provisional respectius. Si es produeix apel·lació, el termini de presó preventiva no pot excedir els divuit mesos a partir de la notificació de la sentència i, en tot cas, s’ha d’acordar preceptivament la llibertat provisional quan el termini de presó provisional arribi al de la pena imposada pel tribunal de primera instància. Si sobrevé la demència de la persona encausada que es troba en situació de presó o d’arrest provisionals després de cometre el delicte, el batlle o el tribunal han de disposar el seu ingrés en un establiment adequat, del qual ha de sortir quan s’obtingui l’alta mèdica havent-ne informat prèviament l’autoritat judicial, per continuar en la mateixa situació processal anterior. L’internament suspèn els terminis establerts per a la presó i l’arrest provisionals, sense perjudici que pugui ser tingut en compte posteriorment per a l’abonament de la pena de presó o d’arrest. Contra la decisió d’internament adoptada pel batlle instructor o el tribunal es pot interposar recurs, d’acord amb el que disposen respectivament els articles 194 i 195 i següents.

El batlle pot, en qualsevol moment, decretar d’ofici la llibertat provisional. Durant el curs de la causa, el processat pres pot, en tot moment, sol·licitar la llibertat provisional sigui al batlle instructor abans de la conclusió del sumari, sigui al tribunal competent després de l’acabament de la instrucció. D’aquesta sol·licitud, se n’ha de donar vista al Ministeri Fiscal, el qual ha d’informar en el termini de cinc dies. El batlle o el tribunal han de resoldre conforme a dret mitjançant aute que es dicta dins el termini de 10 dies a comptar de la sol·licitud, hagi o no informat el Ministeri Fiscal. Si malgrat això, i sense perjudici de les responsabilitats en què pugui incórrer el batlle o el tribunal, no han dictat resolució en el referit termini, es pot sol·licitar la mateixa petició al Tribunal d’apel·lació, que ha de resoldre en el termini de 10 dies, transcorregut el qual si no hi hagut resolució, s’ha de deixar preceptivament en llibertat el processat.

Si el processat no compleix qualsevol de les condicions imposades, el batlle decreta immediatament l’ordre de presó i dóna a la fiança la destinació legal, comunicant-ho a qui l’hagi dipositat seguidament. Si aquest presenta el processat en un termini de 30 dies el batlle pot acordar el retorn de l’import de la fiança.

La fiança consisteix en una quantitat en metàl·lic o en una garantia bancària, sense perjudici que el batlle pugui procedir a l’embargament o al segrest d’altres béns, mobles o immobles, o crèdits, per respondre de la possible responsabilitat civil.

La fiança prestada per respondre de la compareixença del processat serveix també per satisfer les despeses judicials causades, sense perjudici que respongui també de la responsabilitat civil, a més dels embargaments que es practiquin, d’acord amb l’ordre establert en l’article 176.

La fiança pot ser dipositada pel processat o un tercer. Igualment es pot disposar embargament o segrest per respondre de la responsabilitat civil sobre béns d’un tercer amb el consentiment d’aquest.

La fiança o el seu romanent es retorna a qui l’hagi dipositat:

El batlle pot ordenar a l’administrador dels béns embargats que doni fiança de bon compliment del seu càrrec, quan no sigui el dit administrador de notòria responsabilitat. L’administrador té dret a una retribució, que fixa el batlle.

En qualsevol moment del procediment seguit per delictes dolosos o culposos contra la integritat física de les persones o danys o incendis, el batlle o el tribunal, si escau, a instància de part, pot acordar mitjançant aute motivat, després d’haver oït les altres parts i el Ministeri Fiscal, el pagament d’una provisió de fons per atendre la víctima o les persones que en depenguin econòmicament, a càrrec dels processats i responsables civils. Si cal fer efectives les responsabilitats pecuniàries a les quals es refereix la present secció, es procedeix per la via executiva. Únicament es pot interposar recurs d’apel·lació contra l’aute dictat pel batlle en la forma prevista a l’article 194.

El batlle pot decretar embargament o segrest sobre els béns pertanyents a terceres persones susceptibles de ser responsables civilment per raó del delicte.

Les persones que es trobin en el cas de l’article precedent i per a les quals s’hagin adoptat mesures cautelars poden al·legar per escrit, durant la tramitació de la causa, les raons que tinguin per oposar-se a la mesura adoptada i proposar amb aquest fi aquelles proves que abonin la seva pretensió així com altres béns sobre els quals es pugui ordenar la mesura cautelar. El batlle, després de practicar les proves esmentades que cregui adequades, resol, mitjançant aute degudament motivat, sobre les pretensions formulades. Contra aquest aute pot interposar-se recurs d’apel·lació en la forma prevista a l’article 194.

Practicades les diligències prèvies o sumarials adequades per a l’esbrinament del fet punible i dels seus autors, còmplices i encobridors, i l’assegurança de la responsabilitat, el batlle dóna vista del sumari al Ministeri Fiscal i a les parts, i n’entrega còpia a qui ho sol·liciti, les quals, dins un termini de quinze dies, poden sol·licitar del batlle la conclusió del sumari o la pràctica de les noves diligències que creguin convenients per completar la instrucció.

Realitzades les proves sol·licitades, o desestimades per resolució raonada, el batlle dicta aute de conclusió del sumari, que es notifica a l’acusador particular o privat, a l’actor civil, al processat i a les persones declarades responsables civils. Així mateix, es notifica al Ministeri Fiscal i es trameten els autes al tribunal competent.

Per aplicació dels dos articles anteriors, sense perjudici del que disposin els convenis internacionals sobre la matèria, el batlle competent pot condicionar l’acord donat a les autoritats estrangeres al compliment de requisits particulars en relació amb l’organització i el control de la mesura per part de les autoritats andorranes. En tots els casos, el Servei de Policia i les autoritats judicials andorranes han de ser informats amb la màxima diligència del desenvolupament de la mesura i de tot esdeveniment que pugui tenir transcendència en l’operació.

El batlle instructor, o si escau el batlle de guàrdia, pot autoritzar a demanda del director del Cos de Policia la participació activa d’un agent encobert en els delictes relacionats amb la droga, les armes de foc, la moneda falsa, el proxenetisme, el terrorisme, la venda d’infants, la prostitució infantil i la utilització d’infants en la pornografia, el tràfic d’òrgans humans i el blanqueig de diners o valors o els delictes subjacents que l’originen o els delictes menors de corrupció o tràfic d’influències. Aquest agent encobert ha de revestir obligatòriament la condició de funcionari de policia amb funcions de policia judicial.

Un cop rebuts els autes, el president del Tribunal designa per torn el magistrat ponent o el magistrat que ha d’actuar en composició unipersonal. En el cas que es tracti d’una causa seguida per delicte major o menor, el magistrat ponent posa de manifest els autes immediatament a la Secretaria del Tribunal, al fiscal, a l’actor civil, al querellant, al defensor o als defensors i als tercers responsables, dins un termini conjunt de 15 dies, perquè puguin proposar:

Les qüestions relatives a cosa jutjada, prescripció i amnistia s’han de resoldre en la mateixa sentència.

Una vegada transcorregut el termini assenyalat en l’article 123, el Tribunal pot acordar:

El tribunal pot acordar el sobreseïment definitiu o provisional, total o parcial.

El sobreseïment és definitiu:

El sobreseïment és provisional:

El sobreseïment definitiu és irrevocable i deixa fermament tancat el judici. El sobreseïment provisional deixa el sumari obert fins a l’aparició de noves dades o comprovants, llevat del cas de prescripció. En cas de sobreseïment definitiu o provisional, sempre que en aquests casos quedi comprovat el fet delictiu, han de ser objecte de comís els instruments utilitzats o que, en cas de temptativa punible, s’anaven a utilitzar per cometre la infracció, el producte obtingut i els beneficis que se n’hagin derivat i la seva eventual transformació posterior, d’acord amb el que disposen els apartats 1, 3 i 4 de l’article 70 del Codi penal. A aquest efecte, el procediment ha de continuar amb l’encausat o el processat, el seu representant legal o la representació dels hereus, que són considerats responsables civils directes pel que fa als béns objecte del comís, llevat que en renunciïn a la propietat, s’ha de celebrar la vista de la causa i s’ha de dictar sentència declarant o no l’existència del delicte i acordant o no el comís. Contra aquesta sentència es pot interposar recurs d’apel·lació d’acord amb el que estableix l’article 195.

Si el Ministeri Fiscal demana el sobreseïment i no hi ha hagut constitució en acusació particular, el tribunal ha d’acordar que es faci saber la pretensió del fiscal a les persones que puguin estar interessades a exercir l’acció penal perquè dins el termini de 15 dies puguin exercir-la si ho consideren oportú; si no ho fan, el tribunal acorda el sobreseïment. En el supòsit que ja hi hagi constitució en acusació particular, o constituïda aquesta en mèrits del que es disposa al paràgraf anterior, s’ha de donar el termini de 15 dies per a què formuli l’escrit sol·licitant l’obertura del judici oral i en el mateix escrit formuli la qualificació provisional dels fets i proposi les proves de les quals pretengui valer-se. La manca de presentació dins el termini referit comporta el desistiment de l’acció penal i de l’acció civil en el procés penal amb la pèrdua de la qualitat de part.

Quan el tribunal mani celebrar el judici oral i la pretensió fiscal sigui revocar el sumari, el tribunal torna la causa al Ministeri Fiscal perquè sigui qualificada.

Qualificada la causa pel fiscal, es trasllada a les parts perquè en el termini de quinze dies l’acusació particular i l’actor civil, si és el cas, formulin l’escrit de qualificació. La manca de presentació dins el termini referit comporta el desistiment de l’acció penal i de l’acció civil en el procés penal amb la pèrdua de la qualitat de part. Transcorregut el termini esmentat i traslladada la qualificació provisional de l’acusació particular i de l’actor civil, els defensors dels processats i les terceres persones civilment responsables han de formular l’escrit de qualificació corresponent en el termini de trenta dies, acompanyat de les còpies corresponents per al Ministeri Fiscal i les altres parts. Als escrits de qualificació s’han d’esmentar:

Fins al moment de l’inici de les sessions del judici oral, a instància de les parts, es poden proposar testimonis i incorporar-se a la causa documents, informes i certificacions sempre que no s’hagin pogut proposar amb anterioritat o que corresponguin a elements o circumstàncies sobrevinguts amb posterioritat a la data de conclusió del sumari.

El fiscal, l’acusació, la defensa dels processats i del responsable civil poden demanar, abans de la celebració del judici oral, que es practiquin aquelles proves necessàries per conèixer millor els fets i que no puguin practicar-se en l’acte del judici. El tribunal pot denegar la pràctica d’aquelles proves que no consideri estrictament necessàries.

El tribunal examina les proves proposades i immediatament admet les que consideri pertinents i rebutja les altres.

Observada d’ofici pel tribunal o denunciada per la part abans del judici, l’existència d’obstacles de procedibilitat s’han de resoldre amb caràcter previ i amb audiència de les parts, esmenant tota actuació que s’hagi realitzat amb infracció, abús o frau de les normes processals. Iniciat el judici sobre el fons, totes les qüestions plantejades han de ser resoltes en el tràmit de dictar sentència.

Les actuacions del judici són dirigides pel magistrat que presideix el tribunal. Aquest disposa el que sigui necessari per a la pràctica de les proves i té totes les facultats necessàries per conservar i restablir l’ordre en les sessions i per mantenir el respecte degut al tribunal i als altres poders públics, sense perjudici de les responsabilitats penals dels infractors.

Els debats del judici oral són públics, si bé, per causa de la naturalesa del delicte o per les circumstàncies de les persones afectades, el tribunal pot manar que les sessions se celebrin totalment o parcialment a porta tancada.

El tribunal ha d’interrogar sobre la identitat dels encausats, exposar l’acusació o la querella, i invitar els encausats a explicar-se sobre els fets que se’ls recrimina.

Si l’encausat o reu pertorba l’ordre de l’audiència i, malgrat les advertències, persisteix en aquesta conducta, el tribunal pot acordar la seva expulsió durant cert temps o per tota la duració del judici, el qual tindrà lloc sense ell; tot això sense perjudici del que es disposa en la secció 6a d’aquest capítol.

Després de l’interrogatori de l’encausat i dels perjudicats, s’ha de procedir a la declaració dels testimonis. Els testimonis que no hagin estat proposats en els escrits de qualificació i no hagin estat demanats d’ofici poden ser refusats pel tribunal.

Els testimonis que hagin de declarar han de romandre fins que siguin cridats a prestar declaració, en un lloc per a aquest fi, sense comunicació amb cap altra persona.

Tota persona interrogada o que dirigeixi la paraula al tribunal ha de parlar dreta, llevat d’aquelles persones a les quals el tribunal, per raons especials, dispensi d’aquesta obligació.

Una vegada el tribunal ha manat que es presenti a declarar un testimoni, li pregunta el nom, els cognoms, l’estat, l’edat i la professió; si coneix o no els inculpats i si hi té parentiu, amistat o qualsevol altra relació. Prestat el jurament o la promesa que se li exigeix, el tribunal i, després les parts, li poden fer les preguntes que considerin més oportunes i pertinents per aclarir els fets sobre els quals declari. Si el testimoni és un membre del Cos de Policia o del Cos Penitenciari s’ha de mencionar únicament el seu número d’identificació. Les dades personals de l’interessat només es revelen si hi ha interès legítim o causa justificada. Les mateixes prevencions poden aplicar-se a les víctimes definides a l’article 114 del Codi penal.

Quan es consideri necessari, es pot procedir a l’acarament dels testimonis entre ells o amb els processats.

Si el testimoni es resisteix a comparèixer o es nega a declarar, ha de ser advertit que aquest fet pot ser constitutiu d’infracció penal. En cas de persistència en la seva negativa a declarar o a comparèixer, pot ser conduït en aquest darrer supòsit davant l’autoritat judicial, sense perjudici de la responsabilitat penal en què hagi pogut incórrer.

Queden dispensats de l’obligació de declarar els sacerdots i els advocats quan coneguin els fets per raó del seu ministeri o la seva professió, els ascendents i descendents en línia directa, el consort o la persona amb qui estigui unit per situació de fet equivalent i els germans del processat. Qualsevol altra dispensa per motiu de secret professional ha de ser apreciada pel tribunal. En aquests casos el tribunal ha d’advertir els testimonis, que, si volen, poden declarar, prestant promesa o jurament.

Quan es consideri d’importància la declaració d’un testimoni i aquest, per impossibilitat, no pugui comparèixer a declarar, el tribunal o algun dels seus membres i les parts es poden traslladar al domicili del testimoni per fer-li les preguntes oportunes.

Els membres del tribunal, el Ministeri Fiscal i els advocats poden interrogar i fer preguntes directament a les persones que compareguin davant el tribunal. El tribunal pot, però, decidir que les preguntes es facin per la seva mediació. En tot cas, no ha de permetre que es facin preguntes capcioses que puguin induir a error.

Els pèrits, que poden ser recusats per les mateixes causes determinades a l’article 7, han de ser examinats conjuntament si són diversos i han de declarar sobre els mateixos fets, i, si per dictaminar consideren necessària la pràctica de qualsevol reconeixement, ho han de fer tot seguit al lloc adequat, amb la suspensió consegüent de la sessió durant el temps necessari.

El tribunal ha de practicar la prova documental, examinant els llibres, els documents, els papers i les altres peces de convicció que puguin contribuir a l’aclariment dels fets o a una investigació més segura de la veritat. Els informes i les declaracions que prestin els funcionaris de policia que hagin intervingut en la causa tenen el valor de declaracions testificals en allò que es refereixin a fets de coneixement propi o pericials, si és el cas.

El tribunal pot practicar la prova d’inspecció ocular amb citació del Ministeri Fiscal i de les parts.

Practicades totes les proves necessàries, el tribunal demana a les parts que manifestin si eleven a definitives o modifiquen les seves conclusions provisionals, i després dóna la paraula, perquè puguin informar al Ministeri Fiscal i als advocats de l’acusador particular, al de l’actor civil, de les persones civilment responsables i dels processats, per aquest ordre. Acabats els informes, el president del tribunal pregunta als processats si tenen alguna cosa a manifestar i en cas afirmatiu els escolta. Seguidament es declara conclòs el judici per sentència. El secretari estén acta de l’actuació amb la màxima fidelitat possible.

Si el tribunal entén que el fet objecte del judici ha estat qualificat pel Ministeri Fiscal o les parts amb error evident, pot formular la tesi i suggerir al fiscal i a les parts que donin el seu parer, que han d’emetre en aquell acte, llevat que sol·licitin l’ajornament de la vista de la causa; en aquest cas, es procedeix novament, d’acord amb el que disposen els articles 123 i següents, a la celebració d’una nova vista, en la qual donen la seva opinió respecte de la qualificació proposada pel tribunal. En tot cas el tribunal imposa la pena dins els límits de la pena sol·licitada pel Ministeri Fiscal o els acusadors privats o particulars, sense perjudici que pugui qualificar diferentment, si ha formulat tesi.

El tribunal ha d’impedir que en el curs de la sessió les parts o els seus lletrats, els testimonis o qualsevol altra persona, facin manifestacions extemporànies o impertinents, alienes als fets objecte del delicte o es falti al respecte degut al tribunal, o que s’alteri el bon ordre de la sessió. Resta, així mateix, prohibida qualsevol mostra d’aprovació o desaprovació del públic assistent, el qual ha de guardar un rigorós silenci i respecte durant les sessions.

Queda prohibida l’entrada a la sala del tribunal, sense autorització expressa d’aquest, d’aparells fotogràfics, de cinema, o de televisió, i d’aparells de registre gràfic, sonor o de qualsevol altre tipus. Queda prohibida igualment la reproducció per imatges de qualsevol persona que aparegui amb les manilles, i això fins que no recaigui sentència ferma condemnatòria.

El tribunal pot, en cas d’infracció a les normes dels dos articles anteriors, ordenar l’expulsió de l’infractor o de les persones que d’alguna manera alterin el bon ordre de les sessions, fer evacuar la sala, si escau, i disposar la continuació del judici a porta tancada, sense perjudici de la responsabilitat penal dels infractors.

Acabada la vista de la causa, el tribunal, atesa la dificultat de la causa examinada, la gravetat dels delictes objecte de la mateixa causa, i qualsevol altra circumstància digna de consideració, comunica a les parts la data en què es procedirà a la lectura de la sentència. La comunicació té efectes de citació si així ho acorda el tribunal. Excepcionalment, el tribunal pot acordar la posposició de la comunicació, i assenyalar-ne nova data, per causes justificades.

El tribunal respecta el principi d’immediació i delibera en secret després de l’acabament de la vista.

El tribunal pot, excepcionalment, abans de dictar sentència, acordar la pràctica de noves proves que consideri imprescindibles per a la resolució. En qualsevol cas, les proves practicades estan sotmeses al principi de contradicció.

El tribunal, avaluant segons la seva consciència les proves practicades, les raons exposades per l’acusació i la defensa, i les manifestacions dels encausats, dicta sentència. El tribunal pot tenir en compte qualsevol circumstància atenuant o eximent que no hagi estat al·legada per les parts.

La sentència s’ha d’adoptar per majoria entre els tres membres del tribunal.

El tribunal pot suspendre el judici oral per qualsevol causa que estimi justificada.

El Batlle de guàrdia o el batlle instructor, després de revisar l’expedient policial, en qualsevol moment de la instrucció, fins i tot abans d’haver prestat davant seu declaració escrita l’inculpat, pot acordar, per ordenança penal, verbalment i sense cap altre tràmit, llevat de la consulta prèvia al Ministeri Fiscal i al lletrat defensor en relació amb els fets, les circumstàncies personals de l’interessat i la pena imposable, que s’han de manifestar també verbalment, la imposició conjunta o alternativa de les penes assenyalades per als delictes i les contravencions penals fins a un màxim de la meitat.

Si s’ha formulat oposició, el batlle fa constar per diligència la pena proposada pel Ministeri Fiscal i els lletrats de la persona interessada i de les altres parts, així com la pena acordada. En aquest cas, l’ordenança queda sense efecte i la causa ha de ser jutjada pel tribunal que correspongui, després de practicar la instrucció si es tracta de delicte. Si el batlle actua en funcions de guàrdia, després de practicar les diligències que convinguin, ha de trametre l’expedient al batlle instructor que correspongui. En qualsevol cas, les condicions de naturalesa similar a la pena proposada per ordenança que s’imposin per a la llibertat provisional del processat, han de ser aixecades d’ofici pel batlle instructor o el tribunal, com a molt tard arribat el moment en què s’hauria complert la pena proposada per ordenança, si s’hagués acceptat, tenint en compte les equivalències de penes fixades al Codi penal.

Les contravencions penals són jutjades pel Tribunal de Corts en composició unipersonal. Les persones interessades poden tenir en tot moment coneixement i còpia de les actuacions.

El magistrat designat com a ponent fixa la data del judici i convoca els inculpats, les altres parts i els testimonis amb una anticipació mínima de 15 dies, i adverteix les parts que han de comparèixer a l’acte del judici amb les proves que vulguin aportar. El Ministeri Fiscal ha de ser informat amb la mateixa antelació de la relació dels procediments objecte del judici.

El judici és públic i comença amb la lectura de la denúncia o els fonaments que han donat lloc a la seva iniciació; seguidament es procedeix a l’examen dels testimonis convocats i a la pràctica de les altres proves acordades d’ofici o proposades pel Ministeri Fiscal o per les parts que hagin estat acceptades. A continuació, fa ús de la paraula el Ministeri Fiscal, l’acusació privada, l’actor civil i, finalment, l’inculpat, el qual exposa ell mateix o per mitjà del seu advocat el que cregui convenient per a la seva defensa.

Si el testimoni es resisteix a comparèixer o es nega a declarar, se l’adverteix que aquest fet pot ser constitutiu d’infracció penal. En cas de persistència en la seva negativa a declarar o a comparèixer, endemés de ser conduït en aquest darrer supòsit davant l’autoritat judicial, s’ordena la instrucció del sumari que correspongui.

De cada judici s’ha de redactar una acta que ha de recollir de la forma més extensa i fidel possible totes les actuacions, i ha de ser signada pel secretari.

L’absència de l’inculpat no suspèn la celebració del judici ni la seva resolució, sempre que consti que aquell ha estat citat en la forma deguda.

Dins el termini de quinze dies el magistrat ha de dictar sentència.

En tots els autes o les sentències cal resoldre sobre el pagament de les despeses processals i sobre el destí dels objectes intervinguts d’acord amb l’article 70 del Codi penal. En cas de sentència absolutòria per extinció de l’acció penal o per exclusió de la responsabilitat criminal, sempre que en aquests casos quedi comprovat el fet delictiu, han de ser objecte de comís els instruments utilitzats o que, en cas de temptativa punible, s’anaven a utilitzar per cometre la infracció, el producte obtingut i els beneficis que se n’hagin derivat i la seva eventual transformació posterior, d’acord amb el que disposen els apartats 1, 3 i 4 de l’article 70 del Codi penal. Contra aquesta sentència es pot interposar recurs d’apel·lació d’acord amb el que estableix l’article 195.

Poden fer-se els pronunciaments següents sobre el pagament de les despeses processals:

Si els béns del condemnat no són suficients per cobrir totes les responsabilitats pecuniàries, aquestes han de ser satisfetes per l’ordre següent:

Els efectes de comerç il·lícit intervinguts es poden vendre, si d’això no se’n deriva cap perill; altrament, s’han de destruir o inutilitzar. Quan els efectes intervinguts siguin de comerç lícit s’han de vendre en pública subhasta.

Les resolucions judicials que poden adoptar-se són providències, autes i sentències.

Les providències han de contenir la resolució del batlle o el tribunal, la data en què s’acordin, la rúbrica del batlle o dels magistrats i la signatura del secretari. Els autes s’han de redactar fonamentats en resultants i considerants concrets i limitats, els uns i els altres, a la qüestió que es decideixi. Els autes susceptibles de recurs han d’indicar el tipus de recurs i el termini en què es pot interposar.

Les sentències s’han de dictar d’acord amb les normes següents:

El tribunal pot, dins el termini de cinc dies a partir de la notificació, rectificar qualsevol equivocació material, aclarir conceptes confusos o suplir eventuals omissions que s’observin en la sentència. Els errors materials manifests i els aritmètics poden ser rectificats en qualsevol moment.

Les sentències que es dictin per delictes de circulació o de conducció sota l’efecte de drogues, de substàncies d’efectes anàlegs o de begudes alcohòliques o amb un grau d’alcoholèmia superior al permès, o per delictes de conducció temerària, han de contenir, a més, els pronunciaments següents: invalidació del permís de conduir, en cas de condemna a la retirada definitiva del permís; abonament total pel compliment de la condemna del temps que, durant la substanciació de la causa, hagi estat impedit el processat de l’ús del permís esmentat; retenció del permís de conduir pel temps que amb aquest abonament li falti per complir, i devolució del permís de conduir en cas d’absolució.

No poden ser objecte de publicació sense l’autorització expressa del tribunal:

Els autes i les providències judicials han de ser notificats dins el termini de 15 dies a comptar de la data en què han estat dictats, o abans, si el batlle o el tribunal així ho ordenen.

Les notificacions s’efectuen mitjançant el lliurament d’una còpia o una fotocòpia autèntica de la resolució, on han de constar el dia, l’hora i el lloc en què es practiqui la diligència esmentada, amb la signatura de la persona que rep la notificació, sota la fe del secretari. Quan la notificació s’efectuï al domicili de les parts, el secretari pot delegar el nunci per portar-la a la pràctica. La notificació a persones residents a l’estranger es pot efectuar mitjançant la comissió rogatòria corresponent. També és vàlida la notificació si s’ha efectuat per carta certificada amb acusament de recepció per part de la mateixa persona interessada si les autoritats del país de residència no s’oposen a aquesta forma de notificació, sense perjudici del que disposin els convenis internacionals sobre la matèria. La notificació es pot efectuar al domicili de l’advocat de la persona interessada, si aquesta darrera ha procedit prèviament a designar-lo a aquest efecte, llevat que l’advocat renunciï posteriorment a la representació i la defensa de la persona interessada. Si l’advocat ha estat designat pel torn d’ofici, pot sol·licitar al batlle o el tribunal competent que efectuï la notificació a la persona interessada pels altres mitjans establerts en aquest article, si al·lega la impossibilitat manifesta de posar en coneixement de la persona interessada el fet de la notificació i el contingut de la resolució notificada. La notificació a persones en parador desconegut pot efectuar-se igualment mitjançant edicte.

Quan no es trobi la persona objecte de la notificació, s’ha de lliurar la còpia de la resolució a qualsevol persona major d’edat de la casa, començant per la més caracteritzada i en defecte d’aquesta la resolució es notifica mitjançant edicte. Si la persona requerida es nega a signar, se’n fa esment en la mateixa diligència de notificació i se l’adverteix que l’incompliment de l’obligació d’entregar la còpia de la resolució a l’interessat pot comportar responsabilitats penals.

En la diligència s’ha de fer constar l’obligació, per part d’aquell que rep la còpia, de lliurar-la a qui havia de ser notificada, tan bon punt retorni al seu domicili, i també que l’incompliment pot comportar responsabilitats penals.

Les sentències són notificades pel magistrat o per un membre del tribunal que les ha dictat. Per mandat de cada un d’ells la notificació pot ser feta per un secretari del tribunal. La notificació es fa mitjançant lectura i lliurament de còpies en acte públic, la qual cosa s’ha de fer constar mitjançant diligència.

Les citacions als testimonis, els pèrits i les altres persones que hagin de comparèixer en la causa, la compareixença de les quals es consideri necessària o convenient per a la prossecució de la causa, les fa el secretari o el nunci amb les mateixes formalitats establertes a l’article 185 i següents per a les notificacions. A la cèdula de citació cal expressar, a més, que en cas de no comparèixer, l’interessat podrà ser conduït per la força pública, sense perjudici de la responsabilitat penal en què hagi pogut incórrer. La citació a persones residents a l’estranger pot efectuar-se mitjançant la comissió rogatòria corresponent. També és vàlida la citació, si s’ha efectuat per carta certificada amb acusament de recepció per part del mateix interessat, si les autoritats del país de residència no s’oposen a aquesta forma de notificació, sense perjudici del que disposin els convenis internacionals sobre la matèria.

La citació ha de contenir els requisits establerts per a les notificacions, i a més, els següents:

Quan la notificació o la citació no hagi pogut practicar-se, s’ha d’estendre diligència fent constar el motiu pel qual no s’ha pogut practicar.

Les persones en parador ignorat són citades mitjançant edicte. Els edictes són publicats al Butlletí Oficial del Principat i han de contenir:

Contra la resolució del batlle instructor que acorda l’arxiu de les diligències, que desestima la denúncia o la querella, que estima la querella que hagi estat impugnada al·legant vicis de capacitat de la part querellant, que decreta el secret total o parcial de les diligències prèvies o del sumari, que decreta el sobreseïment, que acorda o denega la presó o la llibertat provisional, o qualsevol mesura preventiva de caràcter personal o econòmic, o que denega el processament, es pot interposar recurs d’apel·lació en el termini dels cinc dies següents a la notificació davant el Tribunal de Corts. El magistrat designat l’admet a un sol efecte i, oït per escrit el Ministeri Fiscal i les parts dins el termini de deu dies, resol en un altre termini de deu dies tant si han emès l’informe com si no ho han fet.

Contra les resolucions a què fa referència l’article següent, dictades pel Tribunal de Corts en primera instància, i pel batlle instructor en fase d’execució de les ordenances penals, es pot interposar recurs d’apel·lació que resol la Sala Penal del Tribunal Superior de Justícia d’Andorra.

Són susceptibles de recurs d’apel·lació:

Estan legitimats per interposar el recurs d’apel·lació, el Ministeri Fiscal, les parts del procés o, eventualment, els seus drethavents. Els actors civils només poden interposar recurs en relació amb les resolucions que afectin les seves pretensions.

El recurs d’apel·lació té efectes suspensius respecte a l’objecte del mateix recurs. Això no obstant, la persona condemnada continua en la mateixa situació quant a la presó provisional o les condicions que afectin la seva llibertat provisional, o pel que fa a les mesures d’assegurament reals o de la responsabilitat civil, i en tot moment el tribunal competent per entendre del recurs pot modificar aquesta situació, d’ofici o a instància de part, i també pot adoptar les mesures provisionals adequades per garantir el compliment de les obligacions civils que se’n puguin deduir, i acordar provisions a la víctima d’acord amb el que disposa l’article 118. En cas de diversos condemnats penalment en una causa, el recurs de l’un no afecta la situació dels altres, els quals no es consideren part recorreguda.

El recurs d’apel·lació ha d’interposar-se dins els 15 dies següents al de la notificació de la resolució contra la qual es recorre, davant el mateix tribunal que l’ha dictat, mitjançant un escrit signat per un advocat i acompanyat de les còpies literals necessàries per al Ministeri Fiscal i per a cada part del procés a qui l’estimació del recurs pugui afectar, que seran considerades part recorreguda. L’escrit ha de contenir les proves que es proposin, els motius en què el recurrent basa el seu recurs i la súplica que es formuli pel cas que el recurs sigui estimat, dins els límits de les peticions efectuades davant el tribunal de primera instància. La designació d’advocat, sigui per les parts, sigui d’ofici davant el tribunal que ha dictat la resolució contra la qual es recorre, continua produint efectes durant el recurs, salvat el cas de nova designació.

Interposat el recurs, el tribunal que ha dictat la resolució contra la qual es recorre remet la totalitat dels autes al tribunal competent, entrega una còpia del recurs al Ministeri Fiscal i a les altres parts, i els cita perquè en el termini de quinze dies compareguin davant el tribunal competent. Dins el termini de la citació el Ministeri Fiscal i les altres parts poden oposar-se al recurs i a les proves sol·licitades davant el mateix tribunal competent.

A la recepció de les actuacions el tribunal competent designa magistrat ponent i, transcorreguts els terminis a què fa referència l’article anterior, dicta l’aute corresponent:

El recurrent pot desistir del recurs, ja sigui expressament o ja sigui per incompareixença el dia de la vista. En cas d’haver-hi altres recursos, el procediment d’aquests segueix el seu curs. En cas contrari, la resolució objecte de recurs esdevé ferma i s’imposa el pagament de les costes al particular recurrent. La vista és pública llevat del cas que el tribunal ordeni que se celebri totalment o parcialment a porta tancada, atesa la naturalesa del delicte. El condemnat té dret a comparèixer a la vista, i a aquest efecte se l’ha d’informar del dia i l’hora de la celebració; també té dret que se li faciliti un intèrpret, si escau, i a tenir la darrera paraula. La incompareixença del condemnat, llevat que al·legui causa justificada a criteri del tribunal, no suspèn la celebració de la vista ni la resolució del recurs. La vista comença amb la pràctica de les proves admeses i continua amb els informes, en primer lloc, del fiscal o de l’acusació particular o privada o de l’actor civil si han interposat recurs, o de l’advocat del recurrent en cas contrari. En cas d’haver estat interposats diversos recursos, el tribunal concedeix un sol torn d’intervenció a cada part, i s’intervé en l’ordre següent: el Ministeri Fiscal, si és recurrent; les acusacions particulars o privades, si són recurrents, per ordre de data d’interposició dels recursos; els actors civils, si són recurrents, per ordre de data d’interposició dels recursos i, en darrer lloc, els advocats dels condemnats recurrents també per ordre de la data d’interposició dels recursos. Finalment intervenen les parts recorregudes que no hagin formulat recurs. El tribunal pot fer aclarir o puntualitzar qualsevol punt o qüestió que consideri d’interès per a la decisió. A la fi es concedeix la paraula al condemnat si hi és present. Són aplicables les normes dels articles 155 i següents del present Codi pel que fa al bon ordre de les sessions.

Les deliberacions del tribunal són secretes i la resolució s’adopta per majoria. El tribunal resol el recurs o els recursos interposats i admesos dins els límits d’allò demanat pels recurrents. En conseqüència, el tribunal no pot agreujar la decisió recorreguda llevat de petició expressa d’un recurrent. Contra les resolucions dels recursos d’apel·lació no s’admeten altres recursos que el d’audiència del condemnat en rebel·lia i del judici de revisió.

Tot processat absolt per la sentència ha de ser posat immediatament en llibertat, llevat que es trobi privat de llibertat per raó d’una altra causa.

L’execució de les sentències dictades pel Tribunal de Corts correspon al magistrat designat com a ponent. Els incidents en període d’execució són resolts pel mateix tribunal. L’execució de les ordenances penals fermes i executives correspon al batlle instructor que les ha dictat. Els incidents en període d’execució són resolts pel mateix batlle instructor. L’execució dels treballs en benefici de la comunitat pertoca al ministeri encarregat de la justícia, sota el control del tribunal o el batlle competent.

En compliment de la pena d’expulsió d’un estranger, el reu ha de ser lliurat al director del Servei de Policia perquè la porti a efecte.

El compliment a Andorra de les penes privatives i restrictives de llibertat s’ajusta al que disposen les lleis especials i els reglaments corresponents. En matèria de privació del permís de conduir, el tribunal o el batlle competent per executar la sentència o l’ordenança penal pot fer ús de les facultats que l’article 110.2.c atorga al batlle instructor. S’ha d’abonar enterament el temps de presó preventiva, el temps d’arrest i el temps de privació de permís d’arma o de conduir que s’hagi efectuat durant la instrucció de la causa, tenint en compte, si escau, el que es disposa a l’article 110.2.c i les equivalències següents:

El condemnat que, en període d’execució de sentència o ordenança penal, i un cop aplicats els beneficis penitenciaris a què fa referència l’article anterior, hagi complert almenys la meitat de la pena de presó ferma, pot sol·licitar la substitució de la resta de la pena de presó que quedi per complir per la pena d’arrest domiciliari amb control monitoritzat, sempre que la presó no hagi estat acordada per raó de delictes majors d’evasió o de comportament sexual, o relatius a la seguretat interior del Principat, a la moneda falsa, al blanqueig de diners o valors, a la salut pública, o a la vida, la integritat i la llibertat de les persones, i sempre que la persona interessada sigui resident al Principat i no hagi estat expulsada. Contra la decisió del tribunal o el batlle competent per executar la sentència o l’ordenança penal, d’acordar o denegar la petició, no s’hi pot interposar recurs. En cas que es constati una infracció a l’arrest domiciliari amb control monitoritzat, el tribunal o el batlle competent per executar la sentència o l’ordenança penal, d’ofici o a instància del Ministeri Fiscal, pot acordar la revocació parcial o total de la mesura, després d’audiència prèvia de les parts. Tanmateix, pot acordar immediatament la revocació provisional. En aquest cas ha de resoldre sobre la revocació definitiva en el termini màxim d’un mes, si el condemnat ha estat empresonat. Contra la decisió adoptada no es pot interposar recurs.

El president del Tribunal de Corts, o el magistrat que delegui, ha de visitar el Centre Penitenciari com a mínim un cop cada tres mesos o sempre que ho cregui necessari, per assabentar-se de tot el que fa referència a la situació dels detinguts o presos, i ha d’adoptar les mesures necessàries per esmenar qualsevol abús o deficiència que hagi observat. Amb la mateixa finalitat, el fiscal general, o el fiscal adjunt que delegui, ha de fer-ho una vegada cada tres mesos i pot fer-ho sempre que ho cregui necessari. El director del Centre Penitenciari ha d’enviar diàriament al fiscal general, als fiscals adjunts, al batlle de guàrdia, als batlles instructors, als magistrats del Tribunal de Corts i de la Sala Penal del Tribunal Superior de Justícia, i als secretaris judicials corresponents, la relació de les persones internades al Centre, amb especificació de les altes i baixes produïdes.

El condemnat a arrest domiciliari o a arrest domiciliari amb control monitoritzat no pot absentar-se del seu domicili durant tot el termini fixat pel tribunal o el batlle competent per a l’execució de la sentència o de l’ordenança penal. Aquests darrers poden fer controlar en tot moment la presència del condemnat al domicili. Les mesures de control monitoritzat no poden adoptar-se sense el consentiment previ de la persona interessada i les despeses telefòniques o d’una altra mena generades són a càrrec seu, llevat del cas que no disposi de recursos econòmics suficients.

En el cas d’arrest de cap de setmana o d’arrest parcial diari en dependència separada del Centre Penitenciari o al domicili propi, correspon al tribunal o al batlle competent per a l’execució de la sentència o de l’ordenança penal fixar els horaris i les condicions particulars d’execució. Quan hi hagi control monitoritzat, les despeses són a càrrec de la persona interessada llevat que no disposi de recursos econòmics suficients.

Contra la decisió que adopti el tribunal, en el supòsit de l’article 64.3 del Codi penal, que pot adoptar-se en la mateixa sentència o mitjançant un aute raonat posterior, o en el supòsit de l’article 63, que s’adopta en aute raonat posterior, es pot interposar recurs d’apel·lació.

Sense contingut

Sense contingut

Sense contingut

El tribunal o el batlle competent per executar la sentència o l’ordenança penal ha de comprovar, directament o per mitjà del Servei de Policia, que el condemnat respecta la condició o les condicions imposades per obtenir la seva reforma o per indemnitzar la víctima. També pot ordenar la recollida de mostres d’orina i/o de sang a càrrec de personal sanitari, amb la finalitat de controlar el compliment de les condicions imposades.

El tribunal o el batlle competent per executar la sentència o l’ordenança penal, d’ofici o a instància d’una part, d’acord amb el que disposa l’article 63 del Codi penal, pot modificar les obligacions imposades o bé disminuir el termini durant el qual són aplicables, després de l’informe escrit del Ministeri Fiscal, de la defensa i, si escau, de la part perjudicada.

Sense contingut

En cas d’incompliment de les condicions de la suspensió o en cas de manca de notificació de canvi de domicili, el tribunal o el batlle competent per executar la sentència o l’ordenança penal adopta la decisió corresponent d’acord amb el que disposa l’article 64.4 del Codi penal, després de l’audiència de les parts. Tanmateix, pot acordar immediatament la revocació provisional. En aquest cas ha de resoldre definitivament en el termini màxim d’un mes, si el condemnat ha estat empresonat. Contra les decisions, tant provisionals com definitives, que s’adoptin es pot interposar recurs d’apel·lació.

Sense contingut

Sense contingut

La semillibertat permet als presos i als condemnats a la pena d’arrest domiciliari, amb control monitoritzat o sense, fora del Centre Penitenciari o del domicili i sense vigilància contínua durant el dia, de treballar sigui com a assalariats sigui per compte propi, de seguir un tractament mèdic o cursos d’estudis o bé, amb el seu acord, d’efectuar treballs d’interès públic, amb obligació de reintegrar-se després del treball o l’activitat al Centre Penitenciari o al domicili, si així ho decideix el tribunal o el batlle competent per executar la sentència o l’ordenança penal. Si es volen adoptar mesures de control monitoritzat, cal el consentiment previ de la persona interessada. Les despeses telefòniques o d’una altra mena generades són a càrrec seu, llevat del cas que no disposi de recursos econòmics suficients.

Els presos beneficiaris d’aquesta situació han de reintegrar-se cada dia al Centre Penitenciari o al seu domicili, després del treball o de l’activitat que justifica la semillibertat, i romandre-hi els dies de festa o els dies durant els quals aquesta activitat no pot realitzar-se.

L’interessat ha de portar justificants del treball o de l’activitat que pretén exercir i també una justificació del temps ocupat que permeti el control posterior de la seva situació.

Queden exclosos del benefici de la semillibertat els condemnats que han estat objecte d’expulsió.

El director del Cos de Policia o del Centre Penitenciari, sota la supervisió del tribunal o del batlle competent per executar la sentència o l’ordenança penal, han de controlar el funcionament de la semillibertat. Qualsevol incompliment del règim de semillibertat ha de ser assenyalat immediatament al tribunal o al batlle esmentats, o al batlle de guàrdia.

El tribunal o el batlle competent per executar la sentència o l’ordenança penal pot acordar la semillibertat, amb control monitoritzat o sense, en el moment de dictar la sentència, l’ordenança penal, o en període d’execució d’aquesta sentència o ordenança, quan la pena de presó ferma imposada sigui inferior o igual a sis mesos, o quan, tenint en compte la presó provisional, el ròssec de la pena de presó ferma sigui inferior o igual a sis mesos.

El condemnat que, en període d’execució de sentència o d’ordenança penal, hagi complert almenys les dues terceres parts de la pena de presó ferma, després d’haver-se aplicat els beneficis de l’article 209 si és el cas, pot sol·licitar acollir-se al règim de semillibertat amb control monitoritzat o sense, per un termini igual a la durada de la pena que li quedi per complir, amb independència del que disposa l’article 229. També s’hi poden acollir les persones a les quals s’ha substituït la pena de presó ferma per la d’arrest domiciliari, amb control monitoritzat o sense, d’acord amb l’article 210. Un cop acordada la semillibertat en virtut d’aquest article o de l’article 229, i havent transcorregut la meitat del termini previst per a la semillibertat, el tribunal o el batlle competent per executar la sentència o l’ordenança penal, d’ofici o a instància del pres, pot acordar-ne la llibertat condicional per un termini igual a la durada de la pena que li quedi per complir. El tribunal o el batlle esmentats poden atorgar igualment la llibertat condicional al condemnat, hagi estat expulsat o no, quan hagi complert les cinc sisenes parts de la pena de presó ferma imposada en la sentència o l’ordenança penal, o del ròssec resultant després d’aplicar el benefici establert a l’article 209 i amb independència de si la pena de presó ha estat substituïda per la d’arrest domiciliari prevista a l’article 210. Aquest benefici també és aplicable a les penes d’arrest.

La decisió d’acordar el règim de semillibertat o de llibertat condicional correspon al tribunal o al batlle competent per a l’execució de la sentència o de l’ordenança penal, els quals l’adopten després d’haver oït el parer del Ministeri Fiscal i del director del Centre Penitenciari, si escau.

El tribunal o el batlle competent per executar la sentència o l’ordenança penal acorda o denega l’acolliment al règim de semillibertat o de llibertat condicional, en funció dels elements acreditatius de les possibilitats de reinserció social del condemnat.

El tribunal o el batlle competent per a l’execució de la sentència o de l’ordenança penal que acordi el compliment de la pena en règim de semillibertat o en règim de llibertat condicional pot imposar, després d’haver oït el Ministeri Fiscal i el condemnat, una o diverses de les obligacions contingudes a l’article 62 del Codi penal. També ha de comprovar, directament o per mitjà de l’àrea competent del ministeri encarregat dels afers socials o del Servei de Policia, que el condemnat respecta les condicions imposades.

Si el condemnat en règim de semillibertat o en règim de llibertat condicional no observa bona conducta o no respecta les condicions particulars que li han estat imposades, el tribunal o el batlle competent per executar la sentència o l’ordenança penal, o el batlle de guàrdia, en cas d’urgència, d’ofici o a instància del Ministeri Fiscal, poden decretar la revocació de la semillibertat o de la llibertat condicional i el seu reempresonament durant el temps que encara li falta per complir. La decisió és adoptada, o reconsiderada si s’ha adoptat en cas d’urgència, pel tribunal o el batlle competent per executar la sentència o l’ordenança penal, després de l’informe del Ministeri Fiscal i del condemnat en un termini de cinc dies a partir de la petició, de la revocació o del reempresonament d’urgència acordat, amb audiència pública, si escau. Contra la decisió adoptada només es pot interposar recurs si la semillibertat ha estat atorgada en la sentència o en l’ordenança penal. Contra la decisió de revocar la llibertat condicional no es pot interposar recurs.

Excepcionalment, per raons legítimes i justificades, el tribunal o el batlle competent per executar la sentència o l’ordenança penal poden, després de l’informe del Ministeri Fiscal i del director del Centre Penitenciari, atorgar al pres un permís de sortida d’una durada màxima de cinc dies, amb les limitacions que siguin procedents i amb vigilància o control monitoritzat, si escau.

El pagament de la multa o les despeses judicials ha de fer-se en el termini de 15 dies a partir de l’endemà de la notificació de la sentència o de l’ordenança penal. Quan la persona condemnada no tingui recursos, el tribunal o el batlle competent per executar la sentència o l’ordenança penal pot autoritzar-la a fer el pagament en terminis, que han de ser fixats tenint present la seva situació. En cas d’assistència lletrada de guàrdia o d’ofici, el tribunal o el batlle competent per executar la sentència o l’ordenança penal ha de reintegrar al Govern la suma satisfeta en concepte d’honoraris d’advocat, en els termes que prevegin les normes reglamentàries aplicables.

En cas d’impagament de la multa o de les despeses judicials, el tribunal o el batlle competent per executar la sentència o l’ordenança penal procedeix per la via executiva.

La determinació de la responsabilitat civil en període d’execució de sentència o ordenança penal s’ajusta als tràmits següents:

Salvaguardada la facultat dels coprínceps establerta a l’article 46.

El batlle, quan la naturalesa de l’accident ho requereixi i sempre que pugui, s’ha de traslladar al lloc de l’accident per practicar les diligències d’instrucció. Ha de verificar la identitat de les persones compromeses, de les víctimes i dels testimonis i n’ha de rebre les declaracions; ha d’examinar els vehicles i els documents relatius a llur propietat i assegurança; ha d’escoltar les conclusions del metge referents a la naturalesa de les lesions i l’estat psíquic dels conductors i ha de reconstituir l’accident amb l’ajut del croquis i de les fotografies.

El batlle pot acordar:

Els encausats en els delictes de circulació de vehicles de motor poden, amb l’autorització prèvia del batlle, absentar-se del Principat, fins i tot si són estrangers, sempre que deixin suficientment garantides les responsabilitats pecuniàries derivades del fet i que designin una persona o una entitat amb domicili al territori del Principat, per tal de rebre les notificacions i les citacions.

Després d’audiència prèvia del Ministeri Fiscal, és declarat rebel:

L’absència de l’inculpat no paralitza forçosament el sumari ni tampoc el judici davant els tribunals regularment convocats i reunits, els quals poden seguir el procediment en rebel·lia excepte quan hi hagi una impossibilitat absoluta de presentar-s’hi.

Les citacions a comparèixer a l’audiència dels tribunals, quan l’inculpat tingui domicili conegut, es fan en la forma que disposa el capítol II del títol sisè, amb l’advertència que, si no ho fa, serà jutjat en rebel·lia. En cas de parador ignorat, es publica un edicte amb l’advertència que disposa el paràgraf anterior i, si l’inculpat no es presenta, pot ser jutjat en rebel·lia.

L’extradició s’ajusta al que disposin les lleis especials.

Contra la sentència dictada en rebel·lia, el condemnat pot interposar recurs d’audiència, sempre que concorrin els requisits següents:

El recurs també pot ser promogut pel cònjuge o els parents fins al segon grau del condemnat, dintre del termini de dos mesos a partir de l’òbit del condemnat en rebel·lia; també poden interposar recurs el Ministeri Fiscal o el tribunal, d’ofici.

El recurs es tramita d’acord amb el que disposa el segon paràgraf de l’article 254.

La sentència dictada en rebel·lia s’executa mentre no es resolgui el recurs d’audiència. No obstant això, el tribunal en pot acordar la suspensió total o parcial, ateses les circumstàncies.

La sentència que recaigui ha de confirmar o modificar l’anterior en tot allò que afecti exclusivament la persona jutjada en rebel·lia.

Si el recurrent no es presenta a l’acte del judici oral, se suspèn aquest i la sentència recorreguda esdevé ferma sense possibilitat de recurs d’audiència posterior.

Les sentències fermes dictades pels tribunals, i les ordenances penals fermes i executòries dictades pel batlle instructor, poden ser objecte de recurs de revisió en els supòsits següents:

En els supòsits de l’article anterior, el judici de revisió pot ser promogut pel condemnat, el seu cònjuge o els parents fins al segon grau, i també pel Ministeri Fiscal o pel mateix tribunal que ha jutjat la causa en primera instància. La petició de revisió es trasllada al fiscal general i, amb l’informe d’aquest, el tribunal que dictà sentència decideix la procedència o la improcedència del judici. En cas afirmatiu, assenyala dia per a la celebració del judici oral i requereix a les parts que proposin i aportin les proves que estimin convenients. En cas de declarar-se la improcedència de la revisió s’arxiven les actuacions.

L’objecte del Registre d’antecedents penals és la constatació de les condemnes pronunciades per la Sala Penal del Tribunal Superior de Justícia d’Andorra, pel Tribunal de Corts i pel batlle instructor o de guàrdia, quan es tracti de delictes, i de les declaracions de rebel·lia dictades pels mateixos tribunals.

El Registre és portat per la Secretaria del Tribunal de Corts.

El Registre comprèn dos llibres titulats Llibre de Condemnes Penals i Llibre de Processats en Rebel·lia.

Al Llibre de Processats en Rebel·lia s’hi registren les persones que es trobin en situació de rebel·lia, i es fan constar en cada anotació, sempre que sigui possible, les mateixes mencions d’identitat expressades a l’article anterior, i també la data de l’aute de processament, la data de la resolució en què es declari la rebel·lia i el número del sumari o de la causa. Les anotacions es formalitzen a la vista de les comunicacions cursades pels batlles instructors o les resolucions corresponents del tribunal, i són signades pel secretari.

Els llibres del Registre són foliats i segellats amb el segell del Tribunal de Corts i van encapçalats amb una diligència signada pel secretari amb el vist-i-plau del president del mateix tribunal. El tancament dels llibres es fa també amb aquestes formalitats.

Són cancel·lades del Llibre de Condemnes Penals:

L’indult no constitueix causa de cancel·lació total ni parcial dels antecedents penals.

La sol·licitud de rehabilitació l’ha d’adreçar l’interessat o la persona que el representi degudament al Tribunal de Corts. El tribunal, després de fer les comprovacions oportunes i oït el Ministeri Fiscal, dicta la resolució que correspongui. Si resol a favor de la rehabilitació, el mateix tribunal ha d’ordenar la pràctica de la cancel·lació.

La cancel·lació produeix l’anul·lació de l’antecedent a què afecti.

Les anotacions de cancel·lació d’antecedents del Llibre de Condemnes Penals es fan en compliment de la decisió judicial corresponent. Excepcionalment, quan la cancel·lació tingui per causa alguna de les previstes als apartats a) o b) de l’article 261, poden fer-se directament pel secretari.

Les anotacions d’antecedents del Llibre dels Processats en Rebel·lia són cancel·lades en virtut de les resolucions judicials pertinents.

Les cancel·lacions es formalitzen, sempre que sigui possible, al marge de l’anotació d’antecedents respectiva i n’expressen la causa. Són signades pel secretari del Tribunal de Corts.

La publicitat del Registre d’Antecedents penals només pot fer-se per mitjà de certificacions, o de comunicacions adreçades als tribunals, a la Batllia o a la Fiscalia general, d’acord amb els articles següents.

Les certificacions poden ser positives o negatives. Les primeres publiquen antecedents, les segones es limiten a constatar que la persona interessada no té antecedents. Les certificacions només poden lliurar-se a petició d’un òrgan judicial, de la persona interessada o de la persona autoritzada per ella. Les certificacions positives comprenen tots els antecedents no cancel·lats que s’hi refereixin i constin en qualsevol dels llibres del Registre.

Les certificacions són lliurades pels secretaris judicials del Tribunal de Corts, que també comunica, certifica o fa constar en les causes, a requeriment dels tribunals o els batlles, qualsevol anotació dels llibres del Registre.

Els certificats d’antecedents penals caduquen al cap de tres mesos de la data de l’expedició. Aquest termini s’ha de fer constar en la certificació.

Qualsevol menció errònia que consti en els assentaments dels llibres del Registre d’Antecedents Penals pot ser rectificada d’ofici o a instància de part per resolució del Tribunal de Corts, oït prèviament el Ministeri Fiscal. Els defectes merament formals poden ser esmenats directament pel secretari.

El procediment aplicable per a l’enjudiciament de les persones menors d’edat és el que estableix la Llei qualificada de la responsabilitat penal de les persones menors d’edat.