Article 1 · Llengua oficial
La llengua oficial de l’Estat és el català.
Lleis d'Andorra
Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial, del 16 de desembre de 1999
41 articles · 1versions · Text oficial consolidat
/
Norma substituïda
Norma successora:
Contingut històric sense aplicació actual.
Títol preliminar
Article 2 · Objectius de la Llei
Aquesta Llei té per objecte el desenvolupament de l’article 2.1 de la Constitució amb les finalitats següents:
a) Garantir l’ús oficial del català.
b) Generalitzar el coneixement del català.
c) Declarar els drets lingüístics i establirne els mecanismes de protecció.
d) Preservar i garantir l’ús general del català en tots els àmbits de rellevància pública, en l’ensenyament, en els mitjans de comunicació i en les activitats culturals, socials i esportives.
e) Estendre la consciència social sobre el fet que el català és un bagatge cultural indispensable per al manteniment de la identitat del país.
f) Vetllar pel patrimoni lingüístic andorrà.
Article 3 · Drets lingüístics generals
Tothom té dret a ser atès i correspost en català en les seves relacions orals i escrites amb qualsevol administració pública i amb les entitats i els organismes que en depenen; amb els serveis sanitaris i els serveis socials, amb els professionals liberals i els col·legis que els agrupen, amb les associacions, amb les entitats esportives i amb les organitzacions empresarials, professionals i corporatives.
Article 4 · Deures lingüístics generals
1. Tots els andorrans tenen el deure de conèixer la llengua catalana.
2. Tothom té el deure d’usar la llengua catalana en els casos previstos en aquesta Llei i en la resta de l’ordenament jurídic.
Article 5 · Persones jurídiques
El contingut dels articles 3 i 4 és aplicable a les persones jurídiques pel que fa a la seva activitat al Principat d’Andorra.
Article 6 · Integració dels no catalanoparlants
El Govern ha de promoure els mitjans necessaris per fer efectius el dret i el deure de mantenir una relació d’integració lingüística amb Andorra de les persones d’altres grups lingüístics que hi resideixen amb caràcter permanent.
Article 7 · Variant lingüística andorrana
La variant de la llengua catalana a Andorra ha de ser objecte d’estudi i protecció.
Títol I. De la llengua oficial
Article 8 · Llengua de les institucions públiques
1. El català és la llengua emprada per totes les institucions públiques d’Andorra d’acord amb l’ordenament jurídic. També és la llengua de les societats públiques i de totes aquelles empreses o entitats en què participen les administracions públiques. Per tant, és la llengua de:
a) Les lleis, els reglaments i tots els altres textos oficials; de totes les activitats administratives i judicials, i en general de les administracions, les societats públiques i les entitats parapúbliques.
b) Tots els documents que emanen de les administracions públiques andorranes.
c) Les relacions orals de les administracions públiques, sense perjudici de l’ús d’altres llengües en les relacions amb estrangers que no comprenguin el català.
d) Els instruments públics.
e) Els assentaments dels registres públics i els documents que s’inscriuen o que emanen d’aquests, amb les excepcions legalment autoritzades.
f) Els efectes timbrats i els impresos oficials andorrans. Excepcionalment, les administracions poden fer impresos multilingües a més del català, després de l’informe preceptiu del ministeri encarregat de la política lingüística.
g) Tots els escrits, projectes, pressupostos i documents en general adreçats a qualsevol administració andorrana. En el cas de dificultats raonables per aportar els documents en la llengua oficial, l’administració de què es tracti pot dispensar d’aquesta obligació, excepte si es preveu que seran fets públics.
2. Els paràgrafs anteriors no són aplicables a les relacions exteriors, per a les quals regeixen les normes internacionals. En aquestes relacions, les administracions andorranes s’han d’obligar a usar la fórmula de la versió en llengua catalana, escrita en paper oficial, i la seva corresponent traducció, escrita en paper blanc. La versió en llengua catalana és l’única que se signa i se segella.
Article 9 · Empreses col·laboradores
1. Les empreses adjudicatàries de contractes amb les administracions públiques han d’utilitzar el català en tot allò que es relacioni amb l’execució del contracte.
2. Igualment, les altres empreses o entitats que estableixin algun conveni o col·laboració amb les administracions públiques han d’utilitzar el català en tot allò que es refereixi al conveni o la col·laboració.
3. En les bases, les clàusules, els convenis, els plecs de condicions i altres documents reguladors de concessions, les administracions públiques han de reflectir les estipulacions adequades per aplicar els apartats anteriors.
Article 10 · Personal i càrrecs al servei de l’Administració
En les proves selectives que es realitzen per accedir al servei de les administracions públiques, i també per a la promoció dins d’aquestes administracions, els aspirants han d’acreditar la capacitat d’ús oral i escrit de la llengua oficial necessària per a la funció d’aquelles places.
Article 11 · Actualització administrativa
Les administracions públiques faciliten el reciclatge progressiu del català del personal al seu servei. Han d’afavorir l’actualització del llenguatge jurídic i administratiu mitjançant la difusió de llibres d’estil, formularis, vocabularis i altres eines que promoguin la correcció de la llengua catalana, tot protegint la variant del català pròpia d’Andorra i n’han de prescriure l’ús obligatori.
Títol II. De l’ús social i públic
Article 12 · El català, llengua de les activitats públiques
1. La llengua catalana és la llengua d’ús general en totes les activitats socials i públiques.
2. En els congressos, simposis i altres actes públics de caràcter internacional es pot emprar com a llengua d’ús la llengua o les llengües que determini l’organitzador.
Article 13 · Turisme
A les oficines de turisme i als organismes i establiments dedicats a la promoció turística s’atén el públic en l’idioma que faciliti la comunicació. Els opuscles i les publicacions que editin o distribueixin poden ser en qualsevol idioma, a més del català.
Article 14 · Toponímia
1. La forma oficial dels topònims del Principat d’Andorra és l’andorrana, en llengua catalana. Correspon al Govern, mitjançant les disposicions adequades i d’acord amb les diferents corporacions locals afectades, la determinació dels noms oficials dels territoris, dels nuclis de població, urbanitzacions i de les vies interurbanes. El nom de les vies urbanes el determina la corporació local corresponent.
2. Les denominacions aprovades pel Govern amb les corporacions locals afectades són les legals dins el territori andorrà, i la retolació, la publicitat, l’etiquetatge, la documentació i altres usos de les administracions públiques, de les empreses i les persones jurídiques s’hi han d’acordar.
Article 15 · Noms comercials i denominacions socials, rètols d’establiment i publicitat
1. Els noms comercials, les denominacions socials i els rètols d’establiment s’han de redactar en català.
2. Tot altre rètol oficial o privat, publicitari, comercial, informatiu o de qualsevol altra mena ha de ser també redactat en català.
3. Els cartells, proclames, propaganda, prospectes, catàlegs, trameses publicitàries, anuncis, tant orals com escrits, que es difonguin o es distribueixin dins d’Andorra s’han de fer en català. En lloc secundari poden utilitzarse expressions en altres llengües, sempre que la superfície que ocupin sigui inferior al tema principal, redactat en català.
4. S’apliquen en aquesta matèria les normes i excepcions contingudes en la Llei de noms comercials, denominacions socials i rètols d’establiment. També s’exceptuen del que prescriu l’apartat 3 els catàlegs, cartells i prospectes editats a l’estranger i que es distribueixin des de l’estranger.
5. S’exceptuen del que preveu l’apartat 3 els missatges adreçats exclusivament a un grup lingüístic diferent del català en qualsevol camp de les seves relacions internes.
6. Tota la publicitat comercial i els cartells editats i distribuïts a Andorra dels cinemes, els teatres, els espectacles i qualsevol altra manifestació cultural pública han de ser redactats en la llengua oficial, sense perjudici dels títols i les denominacions en altres llengües.
Article 16 · Etiquetatge i altres textos
Les etiquetes, les instruccions, la garantia i els altres escrits inserits en els productes elaborats, fabricats, envasats o etiquetats al Principat i distribuïts en el seu territori destinats al consum interior han de contenir tots els textos almenys en la versió catalana, la qual no pot ocupar un lloc secundari. En poden quedar exceptuats els productes de consum elaborats a Andorra en ús de llicències i franquícies estrangeres, o forma contractual similar, quan per la seva natura hagin de tenir el mateix o similar etiquetatge que els elaborats en altres llocs. Les condicions que han de regir aquestes excepcions es regularan per reglament.
Article 17 · Establiments turístics i de restauració
Tots els hotels, restaurants, bars, cafeteries i altres establiments d’hoteleria i restauració han de redactar els menús, les cartes, les llistes de preus, l’oferta de serveis i qualsevol altre imprès o informació pública en català. També poden ferho en lloc secundari en qualsevol altra llengua.
Article 18 · Equipaments socials
1. El personal que presta serveis sanitaris o socials té el deure de conèixer i d’expressarse en la llengua oficial, sense perjudici de l’ús d’altres llengües quan sigui necessari per a l’atenció dels usuaris que no comprenguin el català.
2. El Govern pot autoritzar excepcions al paràgraf anterior per raons d’interès públic.
3. En els equipaments socials destinats a infants i joves la llengua de comunicació és la catalana.
4. El paràgraf 1 també és d’aplicació als centres penitenciaris i a les relacions amb els interns.
Article 19 · Transport públic
A tots els serveis de transport públic, els impresos, els avisos i les comunicacions internes i als usuaris, tant verbals com escrites, s’han de fer en català, llevat de les indicacions que els vehicles porten de fàbrica i sense perjudici de l’ús d’altres llengües en l’atenció individualitzada dels usuaris.
Article 20 · Personal que presta servei al públic
1. Per tal de fer possible l’exercici dels drets lingüístics previstos a l’article 3, totes les empreses establertes a Andorra han de posar els mitjans per garantir l’atenció al públic en català.
2. Aquesta obligació és especialment exigible a professionals lliures o treballadors autònoms, al personal sanitari i personal de serveis socials, i als establiments turístics i comercials.
3. Sense perjudici del que preveuen els paràgrafs anteriors, el Govern pot condicionar reglamentàriament l’autorització per a l’exercici de determinades professions a l’acreditació prèvia del coneixement de la llengua oficial.
Article 21 · Comunicacions per altaveu
1. Les comunicacions per altaveu als establiments comercials i a les societats públiques del país es fan en català tot i que s’hi pot afegir la traducció a les llengües que siguin necessàries per a la bona comunicació.
2. Aquesta prescripció s’estén als centres esportius, a les discoteques, a les estacions d’esquí, als concerts, als espectacles, i a qualsevol altre indret o activitat oberts al públic.
3. S’exceptuen del que preveu l’apartat 2 anterior els missatges adreçats exclusivament a un grup lingüístic diferent del català en qualsevol camp de les seves relacions internes.
Article 22 · Contractes i altres documents
1. Qualsevol part interessada té l’obligació de contractar en català i rebre en aquest idioma els contractes de treball, els contractes anomenats d’adhesió i els contractes normats.
2. Les entitats financeres, d’assegurances o qualsevol altra que elabori impresos i formularis destinats als clients i als proveïdors, han de disposar d’exemplars en llengua catalana dels documents esmentats.
3. Quan els documents contractuals a què es refereixen els apartats anteriors emanin d’empreses no andorranes, es complirà el que prescriu aquest article amb l’entrega d’una traducció. És vàlida la clàusula que estableixi que, en cas de discrepància, preval la redacció en la llengua original.
4. Tothom ha de redactar i té dret a rebre, les comandes, les factures, els pressupostos, els rebuts, els projectes i, en general, la documentació pròpia de la contractació mercantil, en català.
Títol III. De l’educació i l’esport
Article 23 · El català, llengua de l’educació
Tot el que fa referència a la llengua en l’àmbit educatiu es regula per la legislació específica en aquesta matèria i pels convenis internacionals establerts.
Article 24 · Altres centres
El català és, així mateix, la llengua instrumental de les entitats esportives i de les guarderies o llars d’infants. Es pot recórrer a l’ús auxiliar individualitzat d’altres llengües a l’efecte de facilitar la comunicació i l’aprenentatge del català.
Títol IV. Dels mitjans de comunicació social i les indústries culturals
Article 25 · Llengua dels mitjans de comunicació social
1. La llengua emprada als mitjans de comunicació d’Andorra, tant en la programació com en la publicitat, és l’oficial.
2. Quan intervenen en un programa o emissió persones que s’expressen en llengües diferents de la catalana, és facultatiu de traduir o subtitular aquestes intervencions, però ha de ferse per a totes de la mateixa forma.
3. No obstant el que prescriu l’apartat primer, els mitjans de comunicació poden tenir programes o seccions en una llengua diferent de la catalana, en les condicions que reglamentàriament es determinin.
Article 26 · Difusió
Les administracions públiques han d’afavorir i promoure la presència del patrimoni lingüístic d’Andorra en els mitjans de comunicació propis.
Article 27 · Correcció lingüística
Tots els organismes i les empreses que treballen en el camp dels mitjans de comunicació, siguin quines siguin les seves característiques, han de garantir la correcció en l’ús de la llengua.
Article 28 · Promoció, espectacles i edició
Amb la finalitat d’impulsar i difondre la llengua oficial, les administracions públiques han de fomentar:
a) La signatura d’acords o convenis de col·laboració amb les empreses, els organismes i les associacions dels sectors implicats, per potenciar la producció i la difusió de premsa, llibres, productes impresos, productes audiovisuals o informàtics o altres que es puguin crear, en català.
b) L’exhibició, venda o lloguer, en qualsevol mitjà audiovisual, de pel·lícules, curts i documentals en versió catalana o subtitulada en català, que tindran prioritat per damunt de còpies en d’altres llengües.
c) El teatre, els espectacles i qualsevol altra manifestació cultural pública en la llengua oficial.
Títol V. De la promoció institucional
Article 29 · Foment i altres mesures
1. Sense perjudici dels drets i els deures previstos en l’ordenament jurídic, les administracions públiques han de fomentar l’extensió de l’ús del català en les activitats mercantils, publicitàries, culturals, associatives, esportives i de qualsevol altra mena.
2. Entre altres mesures, les administracions:
a) Poden establir subvencions, premis, guardons o acords de col·laboració, per a les iniciatives en favor de la llengua que vagin més enllà de les obligacions que estableix aquesta Llei.
b) Han d’afavorir l’ús del català en la informàtica i les noves tecnologies.
Article 30 · Altres mitjans per a la difusió de la llengua
1. Sense perjudici dels drets i els deures establerts en aquesta Llei, el Govern ha de posar a disposició de tota la població els mitjans per aconseguir els objectius que es desprenen d’aquesta Llei.
2. Especialment són obligacions del Govern a través dels ministeris competents:
a) Regular les titulacions que acreditin els coneixements de català, tenint en compte les necessitats i les peculiaritats andorranes.
b) Promoure l’ensenyament del català i la correcció lingüística a les empreses i les entitats que ho sol·licitin, mitjançant l’oferiment de cursos i la correcció de textos curts.
c) Elaborar un mapa sociolingüístic d’Andorra que serà revisat periòdicament per tal d’adequar a la realitat la planificació i la política lingüístiques i, alhora, de valorar la seva incidència en el progressiu coneixement, ús i correcció de la llengua oficial.
d) Crear la consciència sobre la importància del coneixement i l’ús de la llengua oficial per part de tots els ciutadans no catalanoparlants. Amb aquesta finalitat, el Govern ha d’establir i aplicar mecanismes de planificació lingüística, que incloguin campanyes i altres actuacions específiques per afavorir l’ús de la llengua oficial en àmbits on és insuficient.
Article 31 · Equipaments i activitats culturals i esportives
Les administracions públiques han de promoure l’expressió i les iniciatives en llengua catalana, tant al país com a l’exterior; han d’impulsar equipaments com ara biblioteques, videoteques, centres culturals, museus, arxius, acadèmies o altres, i han de promoure activitats culturals, especialment en el camp de la producció literària, de l’expressió cultural popular, dels festivals i de les indústries culturals en general.
Article 32 · Planificació lingüística
1. El Govern assumeix la planificació, l’organització, la coordinació i la supervisió del procés de difusió de l’ús de la llengua oficial del país.
2. El Govern encarrega al ministeri competent en política lingüística la coordinació de les responsabilitats sectorials que puguin correspondre als altres ministeris en aquesta matèria, i segueix les actuacions relacionades amb la llengua que duguin a terme altres administracions i entitats.
Article 33 · Organismes encarregats de la política lingüística
1. El Govern ha de tenir un òrgan encarregat de la política lingüística, i dotarlo dels mitjans necessaris per dur a terme les seves funcions.
2. El Govern, a través d’aquest òrgan, s’encarrega de la coordinació entre els ministeris que exerceixin competències amb repercussió en la política lingüística, amb les finalitats següents:
a) Proposar al Govern els plans d’actuació lingüística.
b) Examinar els projectes per al desplegament o la reforma d’aquesta Llei que presenti el ministeri competent en política lingüística, i ferhi propostes.
c) Exercir la coordinació de les actuacions en aquesta matèria.
d) Supervisar el seguiment de l’aplicació d’aquesta Llei.
3. Es crearà, també, una comissió administrativa composta per un o més funcionaris del ministeri encarregat de la política lingüística i del ministeri encarregat de l’educació, i un funcionari de cada comú, a fi de coordinar la política lingüística del Govern amb la dels comuns. Aquest òrgan no té competències executives, sinó únicament deliberants i consultives.
4. Així mateix, les administracions públiques poden crear consorcis, fundacions o altres entitats que tinguin com a finalitat l’extensió de l’ús de la llengua.
Article 34 · Autoritat lingüística
1. En les qüestions relatives a la normativa, l’actualització i l’ús correcte de la llengua es considera criteri d’autoritat l’establert per l’òrgan a què es refereix l’article 33.1 d’aquesta Llei i tothom s’hi ha d’ajustar.
2. L’òrgan encarregat de la política lingüística ha de fer les propostes i establir els mecanismes que siguin necessaris prop de les institucions de la llengua catalana encarregades d’establir i actualitzar la normativa a fi que la varietat andorrana, i en general nordoccidental, de la llengua catalana tingui més presència en les decisions sobre l’estàndard oral i en els diccionaris.
Article 35 · Cooperació internacional
1. El Govern i els altres poders públics, a fi de mantenir i desenvolupar relacions específiques en favor de la llengua oficial:
a) Han de promoure l’intercanvi i la cooperació en tots els àmbits de la cultura, de l’educació, de la formació professional i de la formació permanent per a adults.
b) Han d’afavorir acords i convenis de col·laboració amb les universitats i altres organismes estrangers a fi de garantir un desenvolupament global òptim de la llengua oficial.
2. El Govern ha de concloure acords, tractats, convenis o altres actuacions en marcs internacionals, per fomentarhi la presència de la llengua oficial.
Títol VI. De les infraccions i les sancions
Article 36 · Infraccions sancionables
1. Constitueixen infraccions susceptibles de sanció administrativa les contravencions al que preveuen els articles 8, 9, 12, 14.2, 15, 16, 17, 18, 19, 20, 21, 22, 25 i 27 d’aquesta Llei, o als reglaments que els despleguin.
2. Les infraccions esmentades a l’apartat precedent poden ser lleus, greus o molt greus.
3. Són infraccions lleus les contravencions al que preveuen els articles 14.2, 22 i 27.
4. Són infraccions greus les contravencions al que preveuen els articles 8, 9, 12, 15, 16, 17, 18, 19, 20, 21 i 25, i la reincidència en una infracció lleu en el termini d’un any a comptar de la data de fermesa de la sanció.
5. És infracció molt greu la reincidència en una infracció greu en el termini de tres anys a comptar de la data de fermesa de la sanció.
Article 37 · Responsables de les infraccions
1. En el cas d’infraccions comeses en l’exercici d’una activitat comercial, industrial o de serveis, n’és responsable la persona física o jurídica que figura com a titular al Registre de Comerç.
2. Si es tracta d’infraccions comeses en l’exercici d’una professió liberal, n’és responsable el titular de l’autorització.
3. Si es tracta d’activitats clandestines, n’és responsable el propietari real de l’empresa i, si aquest no es podia determinar, qui n’aparegui al capdavant.
4. Si es tracta d’infraccions comeses en exercici d’una activitat concedida per una administració pública, n’és responsable el titular de la concessió.
Article 38 · Sancions
Les infraccions a què es refereix aquesta Llei són sancionades per aplicació de les mesures següents:
a) Infraccions lleus: reprensió privada per escrit o multa d’un import màxim de 20.000 PTA.
b) Infraccions greus: multa de 20.001 fins a 200.000 PTA.
c) Infraccions molt greus: multa de 200.001 a 500.000 PTA.
2. Les sancions porten sempre aparellada l’obligació de retirar, esmenar o substituir el rètol, el producte o el text, segons el cas, a càrrec de les persones que en són responsables. Si no ho fan en el termini que hagi establert la resolució sancionadora, el Govern ha de procedir a l’execució forçosa a càrrec de les persones infractores.
3. En el cas d’entitats o activitats subvencionades o finançades per qualsevol administració, les sancions per les infraccions d’aquesta Llei relacionades amb l’objecte de l’aval, el crèdit o l’ajut poden consistir també en la reducció d’aquests en cas de falta greu, o en la seva retirada o el seu rescabalament en cas de falta molt greu.
4. La quantia de la multa, dins dels límits previstos, es gradua procurant assolir l’adequada proporcionalitat entre la infracció i la sanció. A aquest efecte, serveixen de criteris la gravetat de la pertorbació produïda en els drets dels ciutadans, l’existència de perjudicis materials o econòmics, la transcendència social o l’interès públic afectat, el benefici econòmic que perseguia obtenir l’infractor, i la mala fe, la culpa o la negligència.
Article 39 · Procediment sancionador
1. Els òrgans competents per a la incoació i la instrucció dels expedients sancionadors són els d’inspecció competent en l’àmbit sectorial en el qual s’hagi comès la infracció, i en qualsevol cas també ho és l’òrgan encarregat de la política lingüística a què es refereix l’article 33.
1. 2. Quan es tracti de retirar o d’esmenar rètols, etiquetes o qualsevol altre text, i en tots aquells altres casos en què resulti possible corregir els fets constitutius d’infracció, en incoar l’expedient sancionador, l’òrgan que l’acorda ha de donar a l’expedientat un termini raonable per ferho. En aquests casos, l’expedient s’ha de sobreseure si l’infractor corregeix els fets sancionables d’acord amb aquesta Llei dins el termini concedit.
3. La instrucció de l’expedient es regeix pel Reglament regulador del procediment sancionador.
4. Les infraccions comeses pels funcionaris i el personal al servei de les administracions són sancionades d’acord amb el procediment i la normativa sancionadora específics.
Article 40 · Òrgans competents
Els òrgans competents per a la resolució dels expedients sancionadors són els següents:
a) Per a les infraccions lleus, el director del qual depengui l’òrgan governamental encarregat de la política lingüística a què es refereix l’article 33.1.
b) Per a les infraccions greus i molt greus, el ministre encarregat de les funcions generals de política lingüística.
Article 41 · Terminis de prescripció
Les infraccions a què fa referència aquesta Llei prescriuen al cap de sis mesos, les lleus; al cap d’un any, les greus, i al cap de dos anys, les molt greus. El termini de la prescripció comença a comptar en el moment en què conclouen els fets constitutius d’infracció, i s’interromp des del moment en què s’incoa l’expedient sancionador contra l’infractor.
jurisprudència.ad