Llei de la llengua pròpia i oficial

La llengua pròpia i oficial d’Andorra és el català. El català és un element fonamental de la identitat, de la personalitat i del patrimoni cultural d’Andorra.

Aquesta Llei té per objecte el desenvolupament de l’article 2.1 de la Constitució amb les finalitats següents:

El contingut dels articles 3 i 4 és aplicable a les persones jurídiques pel que fa a la seva activitat al Principat d’Andorra.

La variant de la llengua catalana a Andorra ha de ser objecte d’estudi i protecció.

Les administracions públiques faciliten el reciclatge progressiu del català del personal al seu servei. Han d’afavorir l’actualització del llenguatge jurídic i administratiu mitjançant la difusió de llibres d’estil, formularis, vocabularis, cursos de formació i altres eines que promoguin la correcció de la llengua catalana, tot protegint la variant del català pròpia d’Andorra, i n’han de prescriure l’ús obligatori.

A les oficines de turisme i als organismes i establiments dedicats a la promoció turística s’atén el públic en l’idioma que faciliti la comunicació. Els fullets i les publicacions que editen o distribueixen poden ser en qualsevol idioma, a més del català.

Les etiquetes, les instruccions, la garantia i els altres escrits inserits en els productes elaborats, fabricats, envasats o etiquetats al Principat, distribuïts en el seu territori i que es destinen al consum interior han de contenir tots els textos almenys en la versió catalana, la qual no pot ocupar un lloc secundari. En poden quedar exceptuats els productes de consum elaborats a Andorra en ús de llicències i franquícies estrangeres –o una forma contractual similar– quan per la seva natura hagin de tenir el mateix etiquetatge –o un de similar– que els elaborats en altres llocs. Les condicions que han de regir aquestes excepcions es regulen per reglament.

Les administracions públiques han d’adoptar les mesures adequades per afavorir, impulsar i fomentar l’ús de la llengua oficial a les xarxes socials.

Tots els organismes públics i les empreses que treballen en el camp dels mitjans de comunicació i la publicitat, siguin quines siguin les seves característiques, han de garantir la correcció, oral i escrita, en l’ús de la llengua.

Amb la finalitat d’impulsar i difondre la llengua oficial, les administracions públiques han de fomentar:

Amb l’objectiu d’impulsar l’oficialitat de la llengua catalana com a element conformador de la identitat i la sobirania andorranes, cada any l’informe previst a la lletra h) de l’apartat 2 de l’article 33 és presentat davant de la comissió legislativa permanent habilitada a aquest efecte i elevat al Ple del Consell General per ser debatut en sessió plenària.

Les administracions públiques han de promoure l’expressió i les iniciatives en català –tant al país com a l’exterior–, especialment en equipaments com ara biblioteques, ludoteques, centres i entitats multimèdia, equipaments esportius, centres culturals, museus, arxius, acadèmies i altres, com també en les activitats culturals i esportives –producció literària, expressió cultural popular, festivals, indústries culturals, competicions esportives i esdeveniments esportius, entre d’altres.

Correspon a totes les institucions públiques, en l’àmbit de les seves competències:

Els organismes encarregats de la política lingüística són:

Per la via reglamentària, es poden crear els organismes de gestió o bé d’harmonització i col·laboració entre institucions i també entre institucions i societat que es considerin necessaris.

Els òrgans competents per resoldre els expedients sancionadors són els següents:

Les infraccions lleus a què fa referència aquesta Llei prescriuen al cap d’un any; les greus, al cap de dos anys, i les molt greus, al cap de tres anys. El termini de la prescripció comença a comptar en el moment en què conclouen els fets constitutius d’infracció, i s’interromp des del moment en què s’incoa l’expedient sancionador, amb coneixement per part de l’expedientat.

Les sancions imposades per les infraccions lleus, greus i molt greus prescriuen al cap d’un any, dos anys i tres anys, respectivament. El termini de prescripció de les sancions es comença a comptar a partir de l’endemà del dia en què ha esdevingut ferma la resolució que les imposa i s’interromp per l’inici, amb coneixement formal de la persona interessada, de l’execució de la sanció. La interrupció deixa de tenir efecte si l’execució resta aturada durant més d’un any per causa no imputable a la persona sancionada. En aquest cas, el còmput del termini de prescripció s’inicia de nou a partir de la data de la darrera actuació que consti en l’expedient d’execució.