1. El testador pot instituir un segon hereu per al cas que el primer instituït no arribi a ser-ho perquè no vulgui o perquè no pugui. Aquesta substitució vulgar pot ser expressa o tàcita.
2. Llevat la voluntat contrària del testador, la substitució vulgar ordenada per a un dels casos esmentats val per a l’altre.
3. Les substitucions pupil·lar, exemplar, fideïcomissària i preventiva de residu inclouen sempre la vulgar tàcita, però les dues primeres l’inclouen únicament respecte als béns procedents de l’herència del substituent.