297 articles · 5versions · Text oficial consolidat
Són indignes de succeir:
L’hereu adquireix tots els béns i els drets del causant llevat els personalíssims, se subroga en totes les obligacions del causant que no s’extingeixen per la mort, resta vinculat pels actes propis del causant i ha de complir les càrregues hereditàries.
L’hereu que accepta té la possessió de l’herència si l’ha presa, i continua la possessió del causant sense interrupció.
Els béns adquirits per títol successori o per donació no estan subjectes a cap reserva hereditària ni reversió legal, exceptuada la reserva a favor de l’absent.
La repudiació de l’herència s’ha de fer de manera expressa en document públic o davant de la Batllia.
L’acceptació d’herència és pura i simple quan l’hereu no practica en temps i forma els requisits exigits per gaudir del benefici d’inventari.
Si l’acceptació de l’herència és pura i simple, l’hereu respon dels deutes del causant i de les càrregues hereditàries amb els béns relictes i amb els propis, indistintament.
Són càrregues hereditàries:
L’acceptació de l’herència a benefici d’inventari produeix aquests efectes:
Els legataris cridats conjuntament a un mateix llegat acreixen entre ells, amb preferència entre els que han estat cridats en una mateixa clàusula i amb subjecció al règim imposat pel causant al legatari que no ha arribat a ser-ho, llevat de les càrregues personalíssimes.
Llevat de voluntat contrària del causant, en els fideïcomisos ordenats a favor de diversos fideïcomissaris conjuntament, la quota o la part de l’herència o del llegat fideïcomesos que hauria correspost a qui per qualsevol causa no arriba a ser-ho, acreix a favor dels altres que efectivament ho arribin a ser, sens perjudici del dret de transmissió en els fideïcomisos a termini i de la substitució vulgar en fideïcomís, expressa o tàcita.
Si els hereus són més d’un, adquireixen l’herència en proporció a les seves respectives quotes i es divideixen mancomunadament les obligacions i les càrregues hereditàries, sense solidaritat entre ells.
Tot cohereu pot usar els béns comuns i aprofitar-se dels fruits d’acord amb la seva naturalesa i sense perjudicar el dret dels altres cohereus.
Cap cohereu està obligat a romandre en la indivisió, llevat que estigui ordenada pel causant o pactada pels cohereus.
La partició de l’herència queda suspesa:
Els creditors de l’herència poden oposar-se a la seva partició fins que cobrin o se’ls fianci l’import del deute.
Els hereus poden fer la partició per acord unànime de tots ells, tant si compren la totalitat com tant sols una part de l’herència.
El causant i els hereus, per unanimitat d’aquests, poden sotmetre a arbitratge la realització de la partició o les controvèrsies que provoqui, tot i que afectin a la llegítima. Si els hereus no arriben a un acord, qualsevol d’ells pot instar la partició judicial.
Tot i l’aplicació prioritària del principi d’igualtat en la partició, les coses indivisibles o que desmereixen en dividir-se, així com les col·leccions valuoses de qualsevol classe, poden ser adjudicades a un o més cohereus qui, si escau, compensaran als altres.
Els cohereus poden evitar la rescissió si rectifiquen la partició i compensen al perjudicat, abonant a més els interessos des de la partició.
Els béns omesos o adjudicats a un hereu aparent s’han d’addicionar.
El nét hereu del seu avi ha de col·lacionar les atribucions a títol gratuït rebudes pel seu pare amb caràcter col·lacionable.
Tan sols poden ser beneficiaris de la col·lació els cohereus que són descendents del causant.
Els pactes successoris atorgats per dues o més persones regulen la seva successió, mitjançant la institució d’hereu o hereus i les atribucions a títol particular, tant recíproques com en benefici de tercers.
Poden atorgar pactes successoris els majors d’edat amb capacitat per a comprendre l’abast de les seves disposicions i manifestar la seva voluntat al temps de l’atorgament, amb els suports que siguin necessaris. Els afavorits, als quals no els és imposada cap càrrega, poden assentir si tenen capacitat natural suficient.
Els pactes a favor del cònjuge o del convivent en unió estable de parella, o dels parents d’aquests, esdevenen ineficaços si, amb posterioritat al seu atorgament, els cònjuges o convivents se separen de fet o judicialment, es divorcien o el seu matrimoni és declarat nul, o bé s’extingeix la unió estable de parella, i també si en el moment de la mort hi ha pendent una demanda de separació, divorci o nul·litat matrimonial, llevat de reconciliació. La resta dels pactes conserven plena eficàcia.
L’heretament o institució contractual d’hereu atorga a l’instituït la qualitat de successor universal de l’heretant amb caràcter irrevocable, inalienable i inembargable.
L’heretament és mutual quan conté una institució recíproca d’hereu entre els atorgants a favor del que sobrevisqui. També es pot pactar que, a la mort del supervivent, els béns heretats facin trànsit a altres persones. L’elecció de l’hereu o hereus successius es pot encomanar al sobrevivent d’acord amb els articles 135 i 136.
L’heretament vàlid revoca qualsevol acte de darrera voluntat atorgat amb anterioritat. Els atorgats amb posterioritat només són eficaços si l’heretament era preventiu o si ho permet la reserva per a disposar.
Mort el testador, a instància de part interessada i davant de dos testimonis idonis, el notari procedeix a obrir el sobre que conté el testament tancat, protocol·litzant-lo i autoritzant una nova acta.
Les disposicions testamentàries són essencialment revocables, llevat de tot tipus de reconeixements, àdhuc el reconeixement de fills no matrimonials.
Els codicils revoquen el testament anterior en la part que estigui modificada o sigui incompatible.
L’hereu instituït vitalíciament, abans d’un altre instituït per a després de la seva mort, té el caràcter d’hereu fiduciari i el posterior el de substitut fideïcomissari condicional. A falta d’hereu posterior o si aquest no arriba a ser-ho, aquell té el caràcter d’hereu pur i lliure.
Els hereus instituïts sense assignació de parts s’entenen cridats per parts iguals.
Si el testador crida els seus hereus i legataris sense designació de noms i mitjançant l’expressió fills o fills meus, s’entenen inclosos tots els seus descendents amb subjecció a l’ordre legal de crides de la successió intestada, llevat que aparegui clarament que la voluntat del testador és una altra.
Quan el testador crida els seus hereus o legataris sense designació de noms i mitjançant les expressions hereus meus, hereus legítims, hereus intestats, parents més pròxims, parents, successors, aquells a qui per dret correspongui, els meus, o emprant expressions semblants, s’entén que són cridats com a hereus testamentaris o legataris els parents que, al temps de deferir-se l’herència o el llegat, haurien succeït el testador d’acord amb l’ordre legal de crides de la successió intestada, llevat que es dedueixi que és una altra la seva voluntat.
1.La condició es considera complerta si el compliment es produeix després de la mort del testador, llevat de la condició de contreure matrimoni o d’una condició que no es pugui tornar a complir.
El testador pot instituir hereu un o més descendents que elegeixin dos parents pròxims designats per ell o segons llei, hagi fet ús o no de la facultat de confiar l’elecció al cònjuge o al convivent en unió estable de parella.
L’elecció o la distribució es fa, en escriptura pública, dins d’un termini de dos anys prorrogables judicialment, d’acord amb les disposicions del testador i, a manca d’aquestes, d’acord amb les següents regles:
Mentre no tingui lloc l’elecció o la distribució i en defecte d’usufructuari universal, l’administració de l’herència correspon a les persones que el testador ha designat. A manca d’usufructuari universal i de persona designada a l’efecte, l’administració de l’herència correspon als parents als quals correspondria en cada moment efectuar l’elecció o la distribució.
Els progenitors que exerceixen l’autoritat parental sobre el seu fill menor de catorze anys, poden substituir-lo pupil·larment en el testament que atorguin per a l’herència pròpia, en previsió que mori abans d’arribar a l’edat de testar. També poden substituir el fill concebut que al temps de néixer hagi de quedar sota la seva autoritat parental.
La substitució vulgar expressa de l’impúber comprèn la pupil·lar tàcita respecte als béns de l’herència relicta del substituent, a no ser que sigui una altra la voluntat del testador.
Els legitimaris de l’impúber únicament tenen dret a la llegítima en l’herència pròpia d’aquest, de la que forma part la llegítima que correspon a l’impúber en la successió en la qual s’ha ordenat la substitució.
Els ascendents d’una persona amb discapacitat que sigui legitimària seva i que estigui proveïda de mesures voluntàries o judicials de suport de naturalesa representativa poden ordenar una substitució exemplar que comprengui, a més dels béns del testador, els de la persona amb discapacitat que no hagi atorgat ni atorgui posteriorment testament o pacte successori, salvant sempre la seva llegítima.
La substitució exemplar ha de ser ordenada a favor de descendents, del cònjuge o del convivent en unió estable de parella de la persona amb discapacitat, o a favor del curador o altra persona o institució que compleixi funcions de suport o tingui cura del substituït al temps de la seva mort. A manca d’aquests, pot ser ordenada a favor de parents de l’incapaç dins del quart grau per consanguinitat en línia col·lateral. Si manquen uns i altres, ho pot ser a favor de qualsevol persona.
La substitució exemplar resta sense efecte si decauen les mesures de suport de naturalesa representativa del substituït, encara que després no atorgui testament, i també si el substitut premor al testador o a la persona amb discapacitat, o aquesta a l’ascendent.
Les normes de la substitució pupil·lar s’apliquen a l’exemplar en la mesura que ho permeti la seva naturalesa.
Els fideïcomisos poden ser ordenats en pacte successori, en testament i en codicil.
El fideïcomís es pot ordenar sotmès a termini o condició. Els fideïcomisos ordenats per a després de mort el fiduciari són condicionals, llevat de voluntat contrària del fideïcomitent.
El fideïcomís es defereix en el moment que venç el termini o es compleix la condició.
Si el causant atribueix al fiduciari la facultat d’elegir el fideïcomissari entre persones determinades o la facultat de distribuir entre elles l’herència fideïcomesa, s’estarà al que disposi i, supletòriament, a aquestes regles:
El fideïcomís s’extingeix quan:
El fideïcomís es pot establir expressament o tàcitament, quan es dedueixi clarament de la disposició.
Si s’imposa a un fill o descendent un fideïcomís a favor d’una persona que no ho sigui, es presumeix que ha estat ordenat sota la condició que el fiduciari mori sense deixar descendència. S’exceptua el cas de què el fiduciari no tingués descendència al temps d’ordenar-se el fideïcomís o si, tenint-la, el fideïcomitent n’ignorava l’existència.
La condició imposada al fiduciari de no tenir fills es considera complerta si té fills però no el sobreviuen, llevat que la voluntat expressa del fideïcomitent sigui una altra.
En els fideïcomisos ordenats per al cas de morir el fiduciari sense deixar fills, aquests no són fideïcomissaris si no són cridats expressament com a tals o com a substituts vulgars en fideïcomís, llevat de voluntat contrària del fideïcomitent.
El fiduciari ha d’inventariar notarialment o judicialment els béns fideïcomesos en el termini d’un any a comptar del moment en què té coneixement de la delació a favor seu, sense que calgui citar cap persona, però hi poden intervenir els fideïcomissaris que ho vulguin.
El fiduciari ha de prestar garantia pels béns mobles fideïcomesos, exclosos els no susceptibles de desaparició o alienació i els que siguin objecte de dipòsit o inversió. Si els fideïcomissaris són fills o germans del fiduciari, no està obligat a prestar-la. Si no la presta, el fiduciari haurà de dipositar els béns mobles, exceptuant-ne els que calguin per al seu ús i el de la seva família, per a l’explotació dels béns del fideïcomís o per a l’exercici de la seva professió o ofici.
El fiduciari està obligat, respecte als béns fideïcomesos, a:
El fiduciari universal que ha fet inventari en temps i forma respon dels deutes del causant com un hereu que ha acceptat l’herència a benefici d’inventari.
El fiduciari pot alienar els béns fideïcomesos lliures del fideïcomís, per reemplaçar-los per altres, amb notificació prèvia als fideïcomissaris i autorització de l’autoritat judicial.
La delació a favor del fideïcomissari li atribueix la condició d’hereu o de legatari, sense necessitat d’acceptació expressa, havent-li de ser lliurats els béns que el fiduciari hagi adquirit a títol onerós a càrrec de l’herència o el llegat fideïcomesos.
Deferit el fideïcomís, el fiduciari o els seus hereus han de lliurar la possessió dels béns fideïcomesos al fideïcomissari en el termini d’un mes a comptar del requeriment judicial o notarial.
L’hereu fideïcomissari respon, des que adquireix el fideïcomís i únicament amb els béns rebuts, dels deutes i càrregues hereditaris que no han estat pagats amb béns de l’herència, dels deutes legalment contrets pel fiduciari a càrrec del fideïcomís i dels deutes de liquidació.
El fiduciari o els seus hereus tenen dret a exigir al fideïcomissari:
El fideïcomissari pot impugnar per ineficaços els actes que el fiduciari hagi efectuat en frau o perjudici de l’herència o el llegat fideïcomesos, i reivindicar els béns alienats o gravats indegudament.
El valor dels béns fideïcomesos dels quals ha disposat el fiduciari s’imputa a allò que per llegítima o per altres crèdits o drets pot pretendre contra el fideïcomís.
Les disposicions relatives a la prestació de garantia i altres obligacions respecte als béns fideïcomesos només són exigibles en el supòsit que, per voluntat del fideïcomitent, una part dels béns s’hagi reservat per a fer trànsit al fideïcomissari.
El testador pot ordenar una substitució preventiva de residu, en previsió que algun hereu o legatari mori sense deixar successor voluntari, de forma que el substitut faci seus els béns que l’hereu o el legatari hagin adquirit en la successió del testador i dels quals no hagin disposat per actes entre vius, per qualsevol títol, o per causa de mort.
Els llegats es poden ordenar en testament, codicil o memòria testamentària.
Pot ser gravada amb llegats qualsevol persona que per causa de mort i per voluntat del causant obtingui algun benefici patrimonial. N’hi ha prou amb que el gravat estigui determinat en el moment de ser exigible el llegat.
Els llegats poden ordenar-se sota condició o sota termini, suspensius o resolutoris.
El legatari pot exigir que el gravat presti caució en garantia dels llegats litigiosos, però, en els llegats que no siguin de llegítima, el causant pot excloure aquest deure.
En el llegat de cosa alternativa, el causant pot atribuir la facultat d’elecció a un tercer, que l’ha de fer amb una declaració de voluntat adreçada al gravat amb el llegat. En el seu defecte, la facultat d’elecció correspon al gravat i és transmissible als seus hereus. L’elecció, una vegada feta, és irrevocable.
La determinació de la cosa genèrica llegada correspon al gravat, però pot correspondre al legatari o a un tercer si així ho estableix el causant. A falta de concreció expressa del causant, la cosa ha de ser de qualitat mitjana.
En el llegat d’accions i participacions socials, correspon al legatari l’exercici del dret de vot a partir de la delació, encara que la possessió no li hagi estat lliurada per l’hereu i sense perjudici del que disposin els estatuts socials de la companyia participada.
El llegat d’universalitat de coses o empreses té la consideració de llegat de cosa única, i s’estén a tots els elements que al temps de morir el causant constitueixen el bé llegat o hi han estat integrats o adscrits d’una manera orgànica.
El llegat d’aliments comprèn tot el que sigui necessari per al manteniment, l’habitatge, el vestit, l’assistència mèdica i l’educació de l’afavorit.
Si el causant destina una part dels seus béns a sufragis i obres pies, indeterminadament i sense especificar-ne l’aplicació, el gravat els ha de vendre i ha lliurar la meitat de l’import a la confessió religiosa a la qual pertanyia el causant, per als esmentats sufragis i per a atendre les seves necessitats, i l’altra meitat a l’Estat, per tal que els apliqui a entitats o a finalitats assistencials del darrer domicili del testador en territori andorrà. Si la destinació es fa a favor dels pobres en general, els béns o el seu import han de ser lliurats a l’Estat, per tal que els apliqui de la mateixa manera.
La marmessoria universal de realització dinerària d’herència faculta el marmessor per a:
La marmessoria universal de lliurament directe de romanent faculta el marmessor per a:
En cas que el causant deixi la seva herència per a sufragis o als pobres:
El marmessor cessa per mort, impossibilitat o pèrdua de l’aptitud personal per exercir el càrrec, excusa o remoció fonamentada en una conducta dolosa o greument negligent. També cessa en haver complert l’encàrrec i per haver transcorregut el termini que tenia per complir-lo.
En la successió intestada l’herència es defereix en el moment de la mort del causant a favor de les persones que visquin en aquell moment o que estiguin concebudes i que arribin a néixer.
En la successió intestada, el cridat de grau més pròxim exclou els altres, llevat dels casos en què es procedent el dret de representació successòria.
Els drets del vidu o del convivent en unió estable de parella en la successió intestada s’han d’atribuir expressament en les declaracions d’hereu intestat. La declaració d’hereus intestats se sol·licita al notari i se substancia mitjançant el procediment de jurisdicció voluntària que regula la Llei del Codi de procediment civil.
Si el causant mor sense fills ni descendents, cònjuge o convivent, ni ascendents, l’herència es defereix als parents col·laterals.
En defecte de germans i de fills de germans, l’herència es defereix als altres parents de grau més pròxim en línia col·lateral dins del sisè grau en la línia col·lateral, sense dret de representació, sense distinció de línies i per caps.
La successió intestada del causant impúber, és a dir, del menor de catorze anys, en defecte de substitució pupil·lar, es regeix per les normes següents:
Sense contingut
Sense contingut
La llegítima confereix als legitimaris un dret crèdit a obtenir en l’herència del causant un valor patrimonial que aquest els pot atribuir a títol d’institució d’hereu, llegat, atribució particular, donació o de qualsevol altra manera.
Si el causant no té descendents que l’hagin sobreviscut, són legitimaris els progenitors per meitat. Si només sobreviu un progenitor, li correspon el dret de llegítima íntegrament.
La quantia de la llegítima és la quarta part de la quantitat base que resulta d’aplicar les regles següents:
Per fixar la llegítima individual fan nombre el legitimari que sigui hereu, el que l’ha renunciada, el desheretat justament i el declarat indigne de succeir. No fan nombre el premort i l’absent, llevat que siguin representats pels seus descendents.
Els béns de l’herència adjudicats en pagament de la llegítima s’estimen pel seu valor en el moment de l’adjudicació.
L’hereu respon personalment del pagament de la llegítima i del suplement.
El desheretament per una de les causes tipificades per la llei s’ha de fer amb les formalitats exigides per testar, i no pot ser parcial ni condicional.
L’acció per a exigir la llegítima i el seu suplement prescriu als quinze anys de la mort del causant.
Per fixar el límit màxim de la quarta vidual es calcula el valor líquid dels béns relictes en el moment de la mort del causant, s’hi descompta el valor dels béns de l’herència atribuïts al cònjuge vidu o al convivent en unió estable de parella, i s’hi afegeix el valor dels béns donats o alienats a títol gratuït pel causant, sense incloure les donacions fetes al cònjuge vidu o al convivent.